blog.cat d'en Pep

Què podem dir quan, tot i no encertar en el recorregut avui, tots l’accepteu amb resignació. Fangueig, patinades, etc. i en algun cas, de cap terra, com ha estat el cas d’en José Miguel, que el vèiem amb cara de circumstàncies, i el que més ens agrada: mentre entrenem no parem d’explicar-nos coses, els uns els altres, i el de menys és per on passem, i el més bonic, el retrobament setmanal i continuo al llarg dels anys de tants amics. En Diego deia que se l’hi havien embrutat més les sabatilles que en un cros.

Ve-t’ho aquí.

Tot baixant pel torrent la Grípia, ja anàvem veient com l’aigua de les pluges de fa pocs dies, havien eixamplat el camí i als llocs més ombrívols, doncs encara hi havia aigua acumulada amb fang. Vaja, que hem tornat a casa amb un quilo més de pes en forma terrosa.

D’altra banda, un circuit variat i amb els coneguts progressius que més d’un fem servir per provar «el material»; gràcies per fer-ho possible i ens veiem el dissabte vinent: oh i tant!!

Ja tornem a ser-hi i la masia ens torna a rebre als mossenaires els dissabtes, com és costum i ara toca interessar-se per com els va tot a les amistats.

En Lizandro accepta fer-nos els honors i li dediquem l’entrenament d’avuí a
ell i a la seva família, també la que te allà lluny al continent Americà

En Fran i en Pedro veuen el moment en què pensa: hi ara que diré?. Al final de la crònica coneixerem una mica més a en Lizandro

gairebé no li veiem la cara a l’Antonio, que va ben abrigadet i ara ens deia
que feia dies que no podia venir

tenim la virtut d’agafar en Paco per allà per on menys s’espera: ara pel cap.

arribada d’en Joan, davant d’ent Toni i en Nacho, que es saluden abans de
començar a entrenar junts

En Joan Piera, que ha vingut a dur un parell de buff de l’aventura,
OxfamTrailwalker Girona 2015,
que està preparant amb els «vuit peus», link i el seu projecte per la Oxfam Intermon

Els «Egaramossenaires», amb el capi: l’Agus, que porta el buff vermell.

En Carles, a l’estiu només porta els pantalons i les sabatilles i a l’hivern només se li veuen els ulls, gairebé com en Ciscu.

Cisco i Albert Cardona; un xic desentrenat i esbufegava avuí: mmm !! poc entrenament, eh?

Inma, Davi i Pau, davant la centenària masia i la porta que dona accés a
l’escola d’hostaleria

Jordi, Joaquin, Carles

La Cinta davant, en el grup que portem al Mossenaire d’honor, en Lizandro

Les noves mossenaires, Raquel, Cinta i Eva?,

Xavi i Josep seguits per en Manolo

Nerea i Núria, seguides per l’Albert i en Wester

Javier, Cisco, José Luis

l’Agus vestit de mossenaire, en el reagrupament al costat de tots els
mossenaires.

Comença l’aventura del fang: i és que no se n’ha salvat ningú.
Aquí en Pepe fent equilibris

Sandra, es veia a venir que les boniques sabatilles quedarien com us podeu imaginar, i com podeu veure.

Mira la Sandra i en Diego i allà lluny l’Alberto i l’Eva quina pinta fan

Anades i tornades típiques del grup

Lizandro, a més avui participava activament en tots els progressius

I arribant dels primers en els reagrupaments, tot parlant amb en Pedro

de dreta a esquerra, Javier, Núria, Nerea, Agus, Carmelo, Sebas, Toni

Toni, seguit per en José Luis

En Sebas ens ha tret una gran avantatges en aquest llarg progressiu fins a la corba de l’hospital. Aquí tenim en Paco, Sebas, Lizandro i Manolo

Aquí em deia en Fran que tragués la tapa de la càmera i: flash!! foto a en
Fran i fraganti.

Al fons l’hospital de Terrassa i davant el nostre Mossenaire d’honor: en Lizandro

Torrebonica, ben bonica al nostre pas

Sant Llorenç-La Mola al fons

Doncs en aquest progressiu com que el què escriu ha quedat tercer, s’ha fet un selfie amb els dos capdavanters: en Xavi i en Sebas.

L’Imma fent l’avió

com dues amigues, la Núria i la Nerea.

moment de conèixer les noves mossenaires, l’Eva i la Raquel

Moment que tothom coneixia al nostre Mossenaire d’honor, en Lizandro

I el nostre moment familiar.

I el progressiu després de l’espanta-ocells, on en Carmelo ha fet el primer,
amb en Jordi a l’Esquerra i en José a la dreta

I el progressiu llarg, fins a la torre elèctrica, els capdavanters i en Lizandro,
com dèiem, megactiu: a l’esquerra en Jordi i tapat en Manolo

Ara ens veiem: són ells tres els que han fet el progressiu més ràpid

Costa de conèixer, però són amb qui fa tants anys que ens creuem: en Pascual i Juan López

Les nostres Mossenaires, femenines.
Sandra, Inma, Cinta, Nerea, Eva, Núria, Raquel, Eva

darrerrs pujades abans no arribem al camp base.

En Quim, que va ser el nostre darrer mossenaire d’honor

Cinta

Inma

David, que entrena a Sabadell amb els Finisher ( http://www.finishernewrunning.com/) i que també recolzen el nostre
projecte mossenaire

T’anem dient Eva, tot i no estar-ne segurs. Si per cas ens disculpes i ho arreglem

Jordi i Joan; dos grans mossenaires

Juan i Albert, també grans mossenaires

Seguint a en Sherlock, l’Eva i la Raquel

Nerea, acabant de pujar la pujadeta de Can Bonvilar, prop de l’hotel la Mola

Pau Correcat

Josep Hierbalife

Avui i compartint la cua: Núria i José Miguel

I fent companyia al nostre honorificat: en Joaquin, Carlos, Lizandro, Pedro, Fran i jo

Va venir un dia i feia preguntes i demanava consells i se’l notava amb ganes de fer coses en el món del córrer. Han passat pràcticament dos anys i ve sovint i ens congratulem de què hagi volgut esplicar-nos interessants coses de la seva vida. Tenim amics de Xile, d’on és i és un orgull ser el seu amic i què, com diem alguna vegada: mossenhoms val la pena mantenir-lo per no perdre la pista a persones com tu. Records a tota la teva família de Xile i una forta abraçada que et donarem personalment.

Hola a todos/as.

Esta semana me ha tocado ser Mossenaire de honor.

Me presentaré , soy Lizandro Mella Basualto.  Tengo 47 años , ya casi 48 (en Enero es mi cumple). Soy Chileno, llevo más de 16 años en Cataluña, casado con una guapa catalana. Tenemos una hija de 7 años.  Un poco atrasado en esto, pero bueno: así es la vida.

Empecé a correr a principios del 2012 y ha venir con el grupo Mossenaires el 25 de agosto 2012 y desde entonces, cuando puedo no falto .

He corrido algunas cursas, todas de asfalto , ya que la montaña se me resiste, mi MMP 45’05» en 10km.  La logré este año en la cursa del barrio de Sant Antoni BCN 2014 y he corrido una media maratón: BCN 2014 1h 44′ 47″. Mi próximo reto es correr una maratón.

Bueno;  gracias a todos por la compañía de los sábados en Mossenaires y en especial a Pep Moliner, por crear y dar forma ha este gran grupo.
Hasta el próximo sábado , Lizandro

Tweet

Allò de què quan plou el mossenaire no es mou i si neva, no es lleva:  aquí no ho apliquem. Mentre ens dirigíem al camp base, queia un bon ruixat  i ens feia dubtar de s’hi seríem pocs o s’hi seríem molts. Dons sorpresos:  una àmplia colla amb ganes de córrer, com és costum.

Pugem cap a la font de Can Roure, tot travessant Matadepera i en tot  moment una pluja a moments abundant i d’altres, inclús agradable.

Els colors de les fulles groguenques i l’olor de terra mullada i anar sempre acompanyat ens fa afirmar que de nou val la pena sortir de casa, inclús amb un temps que no hi convida i fer al voltant de deu quilòmetres on predomina el bon rotlle i la conversa i les ganes d’entrenar junts. Gràcies per venir i fer possible el projecte un dissabte més a les 08:00 del matí.

Enmig de la foscor i de la pluja, una bona colla s’aplega al costat de l’era de la masia.

I tothom força valent, i la Carme, la Transi, Maria José i
Antonio a mullar-se un xic

Transi

Maria José i prop amb gorra l’Arranz

José Manuel i un amic què deixa per uns dies la bicicleta per córrer al nostre costat

I tanca el grup en Yuma, protagonista d’excepció de la setmana passada

I al final hem trobat un modern mitjà de transport dels passats segues. Bé, el que queda del carro del Manolo Escobar

Amb cara de circumstàncies, ben xops i al costat del carro

La Isabel a l’última moda del moment, en Wester ben il·luminat
i en Pedro, discret i sempre present. Un luxe

Sembla que tot i la pluja que no ens va deixar, fem tots molt bona cara

Carme, que l’hem vist amb molt bona forma

Cisco i Gemma, matrimoni inseparable

En Josep Maria sortejant la tanca encadenada

Isabel i Pepe, vestits per l’ocasió

Toni i Carme, ben xops, però contents

Maria José, en un estat de forma excepcional

I la Isabel amb un bon impermeable, per no mullar-se massa. Diguin el què diguin,
un bon invent per no mullar-se i què molts també fem servir quan cal.

José Luis, un gran senderista muntanyer

Toni Arranz, Juanjo, Yuma, i per allà bé el el vestit fet a mida sense cap.

Pedro, que passa, com tots nosaltres, per camins molls i envoltat d’arbres amb una fulla preciosa

I a la font de Can Roure…

La segona foto i continuem xops i contents

Transi, Antonio i Carme, que ens fan adonar ho bonic del paisatge

Transi, Carme, Antonio i Maria José

Josep Maria Antentes, amb un fons de l’ermita de Sant Joan, que sempre ens agrada visitar,
pels seus voltants, i que sabem que té almenys 1000 anys

Antentes, Enrique-Nilo i Pedro, amb l’Ermita de Sant Joan

Gemma

i ara fem la recta pel costat de Can Roure

Maria José reagrupant-se davant la masia de Can Torrella, ara reconvertida en Restaurant

La passera de Matadepera, que uneix el centre d’aquesta
localitat amb les escoles

Yuma, Juanjo i Toni

Carme i Jordi

Wester, Jose Luis i Hassan

Isabel Vergara, amb la capa ja plegada

Maria José, Transi i Antonio, per la passera i veient com baixa l’aigua per la riera, de forma quasi excepcional, només quan plou i aquest cap de setmana a plogut un munt.

I en José Crespillo, pacient, acompanyant sempre a la seva muller i a les amistats, que pel seu compte també ha fet una bona caminada d’una hora, fent coincidir l’arribada amb tots nosaltres. Avui s’ha desmostrat que de vegades ni el mal temps ens fa aturar dels nostres propòsits i és més fort el retrobar-se amb persones amb les que t’hi trobes degust, tot i ploure. No convidava ni molt menys a córrer, però quan acabes i més amb tots vosaltres, et sentsprofundament satisfet. Per molts anys i pau i què duri.

Tweet

Ha nascut fa poc, a l’estiu, és d’Osca, d’una camada del germà d’en Juanjo i l’haguéssiu vist córrer aquest darrer dissabte al mig nostre, com si res. Fent cas a tot d’en Juanjo, què amb ho bonàs que és com persona, el gos tindrà un bon caràcter i se’l veu que serà un gran amic per a ell i la seva família i per què no, dels mossenaires. Ha anat com si res, i quan travessàvem llocs on calia vigilar: vigilava. Ja es va acostumant a fer esport de petit, i ja es sap que el que es comença de jove, marcarà la seva vida.

A Can Mossenaire, molts amics duen els seus gossos i ja és un clàssic entrenar amb ells i és dels grups que ens coneixem en què la modalitat ens fa pensar que un dia els hi haurem de dedicar un entrenament, com avui també hem començat aquestes línies amb en Yuma, que a més és un mot que te un significat i que en Juanjo ens explicava: fill del «Jefe Azteca».

Yuma, el dia que deixa una família, la seva mare i els seus germans per anar amb un altre: la d’en Juanjo

Un dia en el qual molts de vosaltres que formeu part de molts altres clubs, grups i entorns, ens feu gran el projecte d’entrenar plegats i que des d’aquí ús agraírem un per un que això sigui possible. Estretir relacions i si pot ser millorar-les amb l’ajut de l’esport pel camp i un ens uneix aquesta passió i qualsevol dèria pot passar desapercebuda.

Em deia un amic, l’Àlex, que a més s’ha pogut provar al costat de grans atletes com en Diego i en Pasqual, fent un final amb força i que serveix per què tothom es senti realitzat en fer un entrenament històric: un mes però que a hores d’ara ja és passat.

El nostre flamant Mossenaire d’honor i que ha acceptat aquesta petició i al qui li agraïm tots plegats, poder conèixer un dels nostres amics, que cada setmana ens fa costat, en Quim Gaya.

Quim, al costat d’en Paco i esperant el moment de sortir plegats.

En David i la Gemma, que no s’obliden d’anar venint al seu racó
Mossenaire. Merci

En Joan, que també fa una bona tasca engrescant a gent a córrer amb ell i que fa molt, i molt bé, al costat d’en Josep Jiménez, que ve corrent de casa.

En Joan Rodamilans, ja ve cada setmana: la cosa va bé.

Pare i fill, de nou entrenant un al costat de l’altra, l’ EDU i en VICTOR : un luxe

I comencem els nostres 10 qms., amb la Magda i la Nerea al capdavant

Alex, Javier, Agustinjr, Cisco(Egaramossenaires), i Josep (SupeRunners d’Egara), grups amb molt bones vibracions

Juan i Enrique-Nilo

Lluis

Carlos

Diego, Pascual

Pepe

Sebastian Morales 

Les Carmelites no se si van descalces, el que si sabem que nosaltres anem tots calzats amb bones sabatilles per córrer.

I el nostre Mossenaire d’honor, en Quim, al costat de tres grans campions:
Diego, Pascual i Sandra

I la Maria José, de groc, que la setmana passada va ser la nostra honorífica
mossenaire al costat de la Transi i l’Antonio

Amunt i avall i esquivant-nos, Yuma fent els seus deu quilòmetres d’avui

Fent el moviment del Cigne, la Karen

En Lluís i Manel, sortejant la cadena de l’àrea d’estudi mediambiental

Com també fa en Carmelo

Veus com nosaltres no anem descalces com les Carmelites. Diferents models de sabatilla, Salomon, Asics, Nike: qui diu que no ens els gastem per córrer i és que amb xancletes no seria el mateix.

Hi ha com la Contxita, que lluu gorra italiana

Moment fangós, i fent cua: Anna, Carme, Ana, Gemma, Núria, Laura

Sandra l’agafem amb els ulls clucs

Els capdavanters dels progressius han estat:
Francisco Javier, Agustinjr, Carlos, Karen, Gilberto, Enrique-Nilo i Paco. El
primer, pro: en Gilberto

I per homologar la posició: cap a la cua

I ara ve la cua: la tenim aquí

I el progressiu en baixada: de nou el lider: Gilberto.
Carlos, Josep, Gilberto i Paco

Yuna necessita saber: què faig!!

En Jose i en Sebas. Avui, i per tercera setmana en Jose ho ha aconseguit:
tot l’entrenament seguit

Amb mossenaires nous, com l’Oriol al mig i al costat de la Magda, El noi de
l’esquerra; no tenim encara el registre.

Victor, eufòric, al costat d’en José Luis

I quan acabem la pujada arribem a: Sabadell; l’altre capital

Progressiu al bosc de Can Deu a tota pastilla i l’Àlex al davant de tot. En Gilberto, avui guanyador per punts.

David i Gemma

Maria José i Núria

En Quim

La Karen

I en el darrer progressiu junts, en Gilberto davant

Moment que coneixem als nous mossenaires, com la Cinta…

… i l’Oriol, que ha quedat tot extranyat de la rebuda

i quan es dona a conèixer a en Quim i que és proclamat Mossenaire d’honor

La familia es manté unida i creix i setmana rere setmana fem un nou capítol del nostre particular conte.

i em en Juanjo, Karen i Carme, cap a Mossèn Homs des de Sant Julià

I uns quants que hem volgut estar al costat del Quim en el dia que l’entrenament és tot seu
.

El Yuma te sed: que begui, com ho fem nosaltres cada setmana a la font de les Canyes: Paco Utrera, el de la gorra, Víctor Martin, Eduard Martin i Juanjo Fernández: ahhh !!! i Yuma

Silenciós, amable, sempre present, fort, constant i avui el coneixem tots una mica, com jo mateix. Mentre tornàvem m’explicava com el seu fill li encanta veure al seu pare a córrer i quan el veu a les fotografies s’hi fixa i segur que és per ell tot un ídol i sap que tots són amics seus: tant els corredors com els ciclistes i així des d’aquí li diem tant a la Laia com a en Pau, que si: que és veritat i que els estem esperant que vinguin a córrer aviat. Per molts anys, Quim i gràcies

Hola. Em dic Quim Gaya i tinc 40 anys. Estic casat i tinc 2 fills: la Laia de 10 anys i el Pau de 6.

La veritat és que em va agafar de sorpresa que el Pep m’oferís ser «Mossenaire d’Honor», però a la vegada també em va fer molta il·lusió.

Tot sovint els ensenyo als meus fills la foto de família dels Mossenaires de cada dissabte, i al·lucinen de què anem a córrer tanta gent. Segur que estaran orgullosos de què aquesta setmana jo en sigui el protagonista.
Només fa un parell d’anys que corro, i fa cosa d’un any em vaig afegir al fenomen dels Mossenaires, que són els únics capaços de fer-me matinar en dissabte…

De fet no m’havia agradat mai córrer, i vaig començar per provar, molt motivat per trencar amb la vida sedentària entre setmana, però sense massa convenciment de la meva constància.

El primer dia va ser decebedor, i el segon també, però en qüestió de pocs mesos, ja estava enganxat a aquest esport… Ara em pregunto per què no vaig començar abans!

Compagino el córrer amb la bicicleta de muntanya. I cada vegada que el meu fill petit veu un ciclista a o un corredor em diu: «Mira papa, un amic teu». I de fet és així. Ara ells també estan començant a córrer; a veure quin dia estan a punt per venir amb els Mossenaires!

Una abraçada.
Quim.

Tweet