des. 05 2013


Els cavalls també s’abriguen

Filed under General

Si quan acaba la tardor, no fa fred, quan en farà? si no digueu-li al Sr. Cavall, que va del tot abrigat. Els gossos van amb jerseis de llana i els cavalls amb roba d’abrigar: i els “mossenaires” com anem? ens fem calor entre nosaltres, ja sigui amb una conversa agradable, ja sigui per què quan corres normalment entrem en calor i moltes vegades si portem guants, ens acaben fent nosa. Veureu cada setmana valents que van gairebé estiuencs, com en Juanjo i la setmana passada en Marc.
Bé, aviat tornarem a tenir aquí la bonança del temps bo, i esperarem a la primavera, però ens quedarà veure si a l’hivern també sou tantes les valentes i valents que gaudiu corrent.


El meu avi sempre deia: “Ande yo caliente y ríase la gente”, segur que el cavall pot provocar algun somriure, però segur que amb
el fred què feia, estava una mica més de gust


I com ve sent costum darrerament, una bona colla de persones amb ganes d’entrenar plegades surt des de la Masia de
Torre Mossèn Homs


Es nota que els agrada entrenar plegades la Mireia i la Marta, mentre ens reagrupem i anem amunt i avall


I van per la segona setmana els nous: a la tercera ja són considerats “Mossenaires” de ple dret. Vol dir que hi han vist
alguna cosa que els ha agradat


I el que sortosament serà el nostre mossenaire d’honor, a l’esquerra, en Sebastian, tot parlant amb en Joaquin Izquierdo


Mentre contemplem bells paratges, al fons la mola i Torrebonica


La Sandra se li nota que és molt competitiva i fa costat a tots els progressius que es proposen, junt amb en Jose Exposito,
han fet les primeres posicions

I amb una fotografia d’en Juan Vazquez, veiem arribar al lloc de la fotografia de familia a la Mireia Domenech


I agraim les fotografies d’en Juan, que també fa de reporter i ens regala la seva col·laboració periodística


Quan l’Albert ens convida a la xerrada que hi haurà l’endemà, en relació a la mort súbita, a la Mitja Marató de Mataró


I la fotografia de família on demando disculpes si alguna vetada poso alguna fotografia o comentari que no agrada, i presentem als mossenaires nous.


fernando Artesero, arribant a les primeres posicions en el nostre segon tercer progressiu d’avui


A la dreta en Pedro, i al mig en Juanma, que avui era el seu segon dia com a Mossenaire


Què us sembla? la Sandra la primera i el mossenaire nou amunt i avall


I en Juanjo, i sabent que feia frescona, el veiem valent, valent. De taronja l’Anna, que ve per segona vegada i que entrena
amb els amics de Barberà


De mica en mica ens reagrupem


I ja som a l’hípica i a l’entrada del golf del Prat


Ens espera un retorn amb un xic de pujada


I passem pel luxós Hotel de la cadena Hilton La Mola


Víctor E. Martínez, un home fort allà on n’hi hagi


I ens hem volgut retratar amb el nostre “Mossenaire d’honor”, en Sebastian.
Pep, Emilio, Sebastian, Imma, mmm, no recordo, Wester i Jordi

Avui ja m’he llegit prèviament el que escriu en Sebastián i de fet ha estat molt emotiu i molt agradable, i immerescut el que es refereix a la meva persona.
Es veu perfectament la qualitat atlètica que te, pel que ens explicarà.
En Sebastian transmet tranquil·litat: mestre d’escola i recordo quan va opositar i anava a Caldes i les grans converses que havíem tingut. Recordo especialment quan em va ajudar a aconseguir
un dels meus reptes als 100 qms. i les anècdotes de com es va iniciar: no recordava la música que el meu amic Toni Pedrero posava a la seva Vanette, però si ell diu que escoltàvem los “Mojinos”, segur que és cert.
Vaig gaudir molts anys de la seva amistat i ara feia temps què no ens vèiem gaire i puc dir que si “Mossèn Homs” serveix per poder-hi tornar a estar prop: ja val la pena el nostre projecte. Infinitament agraït, Sebas.

 

 

Jo Mossenaire de la setmana! Ui! Massa per mi, no crec que hagi fet mèrits suficients, però per voluntat de qui mana aquí estic.

L’esport i la meva vida configuren dues cares d’una mateixa moneda, són inseparables, la segona no tindria sentit sense la primera, córrer em proporciona l’equilibri necessari per afrontar el dia a dia, és sinònim de
llibertat, de catarsis, em dóna la pausa que contraresta l’accelerat ritme de vida d’una societat que cada vegada ens ofega més a tots.

Tot va començar després d’una experiència viscuda dins d’una furgoneta, allà per la dècada dels 90. M’agradava córrer, de sempre havia fet esport (handbol, bàsquet, ciclisme) i un dia em vaig deixar caure per Can Jofresa.
No quedava gaire per la Mitja de Granollers, quan un tal Pep Moliner em diu: “Per què no vens a Granollers amb nosaltres? Ja veuràs com t’agradarà l’ambient!

Dit i fet, em vaig apuntat al viatge, però només per mirar la cursa…córrer 21 km em semblava una autèntica bogeria.
Avui dia encara tinc la imatge a la retina, un record del tot imborrable em situa dins de la vanette del Toni Pedrero, Ap 7 direcció Granollers amb un cassette de los Mojinos escocios sonant a “todo trapo”… brutal. Me’ls mirava i pensava:
“aquesta gent que fa curses de 21 km i senten aquesta mena de música abans de la competició no deuen de tocar ni quarts ni hores…a on m’he ficat”. Però l’experiència va ser fantàstica i que el vaig veure allà em va agradar moltíssim, a la tornada, tothom amb els seus regals, comentant la cursa…em moria d’enveja, jo també volia ser com ells.

Així va ser com vaig enganxar-me, la meva primera cursa va ser a Can Palet, allà durant bona part del recorregut Pep i jo vam ser companys de fatigues, recordo que m’anava comentant el que faltava o la pujada que havia de venir en el pròxim quilòmetre…Després van arribar més populars, fins que poc després em vaig decidir de completar el repte dels
21 km, a Badalona, 1h 17 va ser un bon estreno.

No és que em prodigués gaire en aquesta distància, vaig fer un total de 4 mitges, la millor a Gavà en 1h 12. El cros, la pista i les curses de 10 km ocupaven el meu temps. Van ser uns anys meravellosos, a on vaig conèixer persones admirables que em van ajudar
a créixer com a esportista i com a persona (Antonio Zarco, Luis Maqueda, Pep Moliner, el meu entrenador Francisco López…). Era un no parar, així fins que un any vaig fer les meves millors marques en 3.000, 10.000 (pista i ruta) i mitja marató, aquí el genoll va dir prou, així va acabar tot.

Anys després vaig recobrar novament la il·lusió per córrer, primer gràcies al meu nebot Ruben i després gràcies a la meva germana Inma i Miguel, el fet de que ells volguessin iniciar-se en aquest esport em va fer tornar a posar-me les vambes i sortir a córrer amb ells (quin remei, algú els hi havia d’ensenyar rutes i camins), això sí amb una alta mentalitat, gaudir, sentir-me bé, fer amics i retrobar-me amb aquells que tant he enyorat.

Ha sigut ara, poc abans de l’estiu, que vaig veure una persona amb una gorra vermella baixant per Can Petit: “mira si és el Pep!” vaig dir-me. Després d’una amigable conversa per posar al dia les nostres vides vaig tornar a sentir les paraules que molts anys enrere m’havien dut a Granollers: Vine un dissabte amb nosaltres! Prova de venir un dia!

Venint del Pep i amb el precedent d’anys enrere, la proposta havia de ser bona, així que per què no provar-ho?

És d’admirar el fenomen que cada dissabte arreplega a tanta gent, fet que només pot aconseguir una persona sense cap altre interès que el de compartir el seu temps i l’esport que ens apassiona amb un grup d’amics. Humilitat, il·lusió, constància, empatia , companyerisme, bondat, generositat, valors entre d’altres, que tots els mossenaires apreciem de tu i dels que volem aprendre. Gràcies Pep.

Algunes marques:

800 m: 2’04 (l’any 1.999)

1.500 m: 4’14 (l’any 1.999 a Serrahima)

3.000 m: 9’16 (l’any 2003 a Can Dragó)

10.000 m: 33’21 (l’any 2003 a Castellar)

10 km ruta: 33’18 (l’any 2003 als bombers)

Mitja marató: 1 h 12 (l’any 2003 a Gavà)

Matagalls – Montserrat: 12 h 31 (l’any 2013)

Curses de les que guardo molt bon record:

Mitja marató de Sitges, campionat de Catalunya (2002): vam quedar subcampions per
equips (Unió Atlètica Terrassa).

Mitja Marató de Vilanova (2002): 9è classificat.

10 km de Martorell, campionat de Catalunya (2002): 8è classificat.

 

http://www.josepmoliner.com/fupar_suports2013B.gif

http://lh6.googleusercontent.com/-CnW4uqSqJ-U/UZ3ftgMCQOI/AAAAAAAAAkU/LEPvpT0bbNU/runparadis3.gif

 

One response so far




One Response to “Els cavalls també s’abriguen”

  1.   Xavi Juradoon 09 des. 2013 at 13:19     1

    Enorme Sebas! Estàs fet un crack! Tant en l’aspecte esportiu com en el de “la vida”. Recordo aquell dia que vam anar a la font del troncó… quin patir (una mica més i heu de portar-me a coll…) i quin gaudir de la natura.
    O del dia que vam fer terrassa-montserrat caminant, aquell dia si que vaig disfrutar!!

    Ànims i a continuar disfrutant!!!