blog.cat d'en Pep

>

Els dies previs a la cita per fer una marxa d’uns vuitanta quilòmetres, el nerviosisme en el meu cas és més que evident. Aquest darrer més i per preparar-la, he sovintejat Sant Llorenç des de Can Palet, amb entrenaments de més de tres hores.
En aquest moment tinc que dir, que ha estat clau en poder finalitzar una prova que enguany ha estat d’una duresa més gran, que a les anteriors, per raons climatològiques.

El que ha arribat a costar aquest premi que la gent que acaba la marxa reb a canvi de la finalització

Com decideixo fer una marxa si no hi estic acostumat ? És per en Casimir Martin, un referent egarenc que enguany finalitzarà en deu anys cent maratons i quan en aquest moments te seixanta-quatre anys. Un home que vaig conèixer just en aquesta prova i amb el que venia degust fer-la especialment.

Una sorollsa traca dona la sortida. Com pateixo amb els petards !!

Què poc imaginàvem que la climatologia ens jugaria una mala passada. Com s’anunciava, seria un dia de grans turmentes. Ens vam estalviar una que una hora abans va descarregar tota la seva virulència abans de la sortida.

Havia dut els pals d’alumini i moments abans vaig dubtar d’agar-los, ja que veia força gent sense i podien ser una nosa tota la nit. Menys mal que els vaig agafar.

Vam quedar d’anar plegats i caminant, encara que al començament fem uns lleugers trots per anar millor. Conversem amb en Joan, un paradista del mercat Sabadellenc, amb el que tenim una agradable conversa.

Arranquem tots a l’hora, quan havia caigut una hora abans un bon ruixat, que pensàvem seria el darrer. Però la nit seria la nostra companya: la pluja, el fang i algun llunyà tro

Fem una primera part sense pluja i ara es produiria la primera anècdota del dia. Tombem per un camí, que en sense alternativa t’obligava a submergir les cames per sota dels genolls. En el meu cas duia un recanvi de mitjons que reservava per la tradicional remullada de la riera de Merlès, però aquesta no estava prevista. Com que porto els peus envenats d’esparadrap i després d’uns moments de dubte, agafo carrereta i passo corrent, quedant ben xop. Veia un home que fent gala d’una gran pensada, es vesteix unes bosses grosses i travessa la riera ben eixut. Què poc sabia que a la nit l’aigua estaria per tot arreu. Bé, almenys s’havia estalviat aquest primer parany.

Al cap d’una estona una abundosa manta d’aigua i, encara que vaig amb un capelina «homologada», prefereixo el plàstic que guardava des de la Matagalls i que tan bon resultat em va donar. Com que li vaig explicar que aniria amb aquest plasticot, en Casi em sorprèn que també fa servir el mateix. L’avantatge, que et queda la motxilla ben dins i que no es mulla gens, tret de la pròpia humitat que desprèn el cos.

Continuem la marxa, però el fang fa que caminem amb dificultats i veiem que la gent s’acumula en un punt. Un corriol totalment enfangat, i amb forta pendent. Ens partim els bastons amb en Casi, però ara tu i ara jo, de cul a terra a l’estil d’un tobogan, anem fent el descens.

Quan arribem a l’hora de sopar duem un endarreriment important, però la gana apreta i els entrepans, i la fruita fan oblidar tot. Veig a en Casi que li canvia la mirada: «M’he deixat la llanterna». Remenem per dalt i per baix i no trobem. Només queda que caigui un llamp !!

Per sort vaig agafar-ne dos, que encara que fa poca llum li servirà per veure per on trepitjar, que avui era primordial.

En Casi està una mica desmoralitzat i m’ho diu. Encara que miro d’animar-lo, prop de Puigreig i quan portem uns quaranta cinc quilòmetres, ens anuncien que el grup «escombra» ja és prop. Això li fa pendre la trista determinació d’abandonar. El que jo no m’havia preguntat a mi mateix si estava cansat i quan t’adones que estàs bé, comença un nou repte. Havíem d’arribar l’hora de dinar a casa, perquè ens esperaven i quedaven trenta-dos quilòmetres i anava gairebé l’últim.

Decideixo córrer sense parar i fins que aparegui cansament. Us podeu creure que no estava gens cansat !

El cartró que dona testimoni de que la marxa l’anem segellant

Començo a comptar a la gent que passo, ara un, ara cinc, vaig per vint. Passo cinc; sempre saludant i animant. Se que a algú se li feia estrany el meu pas. Arribo a comptar fins a quaranta nou persones, i de cent-quaranta que finalitzant quedo el noranta-quatre: aneu fent comptes.

Als avituallaments no hi estava més d’uns pocs minuts i al meu cap continuava pensant amb la riera de Merlès, Doncs bé, arribat a aquest punt quedo xop d’allò més. Nyec, nyec a cada passa i els mitjons que havien estat blancs, bens marrons.

Per tot arreu que ho permetia, corrent i trobo els avituallaments genials. Penso que l’organització mereix per mi la més alta puntuació que es pugui donar. Estaré tot l’any esperant que arribi el maig de l’any vinent, i si puc tornaré per quarta vegada i més quan serà la vint-i-cinquena edició.

Bé per acabar quedava un dels detalls més grans que recordaré sempre: en Casimir venia a més d’un quilòmetre de Navàs a trobar-me amb una ampolla de beguda i els moments que vam passar i va estar per mi en tot moment. Em va «obligar» anar a massatge. Em negava per que sabia que l’esperaven a casa per fer el dinar.

Aquest massatge que ofereix l’Institut Ferlo de Manresa, et fan un massatge a les cames, dos alumnes, i a l’esquena un tercer. Massatge a sis mans. El millor premi. Us ho ben asseguro
Un església romànica i a triar a l’arribada. Un bon esmorzar

Us poso el track que dos anys abans un amics mossenaire de Barcelona, en Xavier Caros, te al seu wikiloc
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=385085

El Manresa Info penjava la següent crònica

He llegit un blog a la xarxa d’una noia que no conec, però que ha expressat amb un estil que m’ha encantat el que per ella ha estat la marxa i que us recomano. Val a dir, que quan ha passat per la riera de Merlès l’aigua ha acabat amb la seva càmera fotogràfica, el glucòmetre i el mòbil sembla que de moment li va. La noia es diu Bea i és diabètica. La felicito pel seu coratge.

Classificacions;
http://cen.totnavas.com/nivell1_inici.php?nId=355313418%3E

De nou sento justificat entrenar amb amics que m’ajuden a tenir un estat de forma per poder accedir a aquesta marxa i que us recomano.

Moltes gràcies amics i després de reposar tota la setmana, a partit de demà torno a provar-me al vostre costat.

Tweet

Avui he tingut sensació de que ha sortit el que havia de sortir, però que no pensava ser capaç, després de molts anys de no atrevir-me a tornar a sortir valent.
Molts de nosaltres abans de sortir sabem més o menys al que aspirem. Jo aspirava a fer una hora i vint-i-sis, i per no posar-me massa pressió duia un rellotge preparat per que m’anés donant referències i fàcil de consultar i ha estat un gran ajut.
Segurament faré una crònica la mar d’avorrida, l’escriuré com a reflexió i me’n oblidaré com faig sempre.
Nervis, molts nervis. La idea era que vingués la Marisol, doncs per fer-nos fotografies, ja que avui i molts amics ens trobaríem amb l’excusa de córrer a la nostra ciutat. Als amics, m’agrada animar-los a córrer, donat que no es fàcil tenir una gran mitja marató i a Terrassa la tenim. S’ha assolit un nivell de qualitat que traspassa fronteres i ja hi ha proves de les mateixes característiques que l’emmirallen a la de Terrassa.
Al matí i ben d’hora he fet un esmorzar ben lleuger: barreta de cereals, glucosa, una poma i beguda isotònica. M’he llevat i he obert el facebook i he vist com en Jaume Leiva retratava el seu esmorzar, i he entrat a fer comentaris. Ell posava un cereals, pa de motlle en pernil, iogurt i alguna cosa mes.
Els nervis m’han fet sentir mal la panxa i preocupació de que em marquès la prova el meu esmorzar.
El dia abans havia anat a recollir el pitral a l’hotel don Cándido, i m’ha donat tranquil·litat i poder sortir un xic més tard. Encara que no deixi res de valor he anat amb la moto per deixar-hi la roba d’escalfament i després tenir-hi beguda i alguna peça de fruita pel final.
Un amic, en Idelfonso, m’ha retratat quan anava cap a la sortida.

Com que de vegades costa de trobar als amics, teníem una cita a l’arc de sortida per retratar-nos i uns quants amics així ho hem fet.

eep ! veniu, que ens fem la foto !!! Aquí amb en Carles, l’Angel i la Raquel.

La nostra campiona, l’Anna saludant a en Josep Rull, polític molt important, tercer secretari a la mesa del parlament i futur candidat a Alcalde de Terrassa. Amb la gorra taronja en l’Antoni Gallardo que s’estrenava en mitja.

Ens anem situant amb la fotografia que anomenem d’amics d’arreu.

Ferran, Boada, Oriol, Antoni, Carles, Lluís, Jose, Angel, Joan Carles, José Antonio, Alberto
Josep, Anna, Alfred, Pep, Jordi, Juli, Raquel

i un altre fotografia, que vam fer minuts després,
Agustí, Alfred, Antonio, Agusti pare, Juan i fill, Carme, Jordi i Jose Manuel (pare i fill), Amalia, Juli, Vicenç
i ajaguts Zico, Domingo, Jordi, Pep, Massaguer

Per mi una nota negativa és la presència del trabucaires, que segur que son molt bona gent, però com tinc un problema greu per suportar els ensurts, he estat molt malament fins que no hem sortit. Realment he patit molt, però entenc que els han demanat de sumar-se a la festa i soc l’excepció que li costa acceptar aquest soroll ensordidor.

A peu de sortida, amb en Dani, i Rafa ens anàvem donant les darreres instruccions. En Dani, no volia sortir per davant meu, encara que està molt més fort que jo.
Esperava un tret en la línia dels trabucaires, i en canvi la gent va arrencar a córrer amb poc soroll, i no vaig sentir el tret de sortida. Al passar per la catifa del xip, he encès els meus artefactes. El gps, per saber en tot moment el punt quilomètric, ritme etc, i un senzill crono que em marcava el ritme mínim que volia fer de mitjana: a quatre minuts i set segons.

Superats els primers quilòmetres fent ziga-zagues, i ja des de sota el pont del tren de la rambla d’Ègara, es podia córrer a ritme del consumidor.
M’adono que tinc força i me la jugo una mica, intentant anar per sobre del ritme previst. Saludo al màxim de gent coneguda i de lluny veig en Ramon Gabara, que havia llegit en el fòrum de corredors.cat, que tenia previst fer la mitja en hora vint-i-cinc, lluny de les meves pretensions. M’hi apresso a apropar-m’hi, sobretot per dir-li que portava la seva samarreta mossenaire i que no marxés sense ella, donat que és de Sant CLiment de Llobregat. A l’arribar a la seva alçada, el ritme era molt assumible i com que la primera part i després de passar el Monument de la Dona Treballadora, i de baixada, funciono sense massa esforç. Pel carrer Colom, en Ramon es posa a parlar amb en Simon, de corredors.cat, i vaig a la meva, fins a la carretera de Montcada. De molt lluny veig la silueta inconfusible de l’Oriol Farré, sobretot per que portem un color que es veu perfectament i a més, és molt alt i tenim el mateix projecte de arecterrassa.com que ens il·lusiona i pel que treballem plegats. També per què dona la nota de joventut, junt amb en Jordi Portero i tota una colla de nens que tenim. Tant l’Oriol com en Jordi, van fer millor marca personal.
Vaig fent al meu ritme pensant que aviat el perdré vista, però a l’Avinguda del Vallès, intento buscar un grup que pugi regular i així ha estat. Un noi molt alt, que ni coneixia. Al seu pas, ens anem atansant a l’Oriol i uns metres abans d’arribar a la seva alçada, em faig sentir per no sorprendre’l tot pensant que s’animaria i aniríem plegats força estona. De fet, una mica si que anem junts, però l’Ori i segons em diu, decideix no jugar-se-la massa i es manté a pocs metres.
Bé, a partir d’aquí no havia masses referències. Tan sols aprofitar les baixades per guanyar metres, i les pujades, per graduar el ritme. A la rambla Francesc Macià no m’adono fins que m’avisa, que duia un amic com en Bernat López, que em diu. Adéu ! , com dient que no li va bé el meu ritme.

Aquest fotografia feta per la muller de’n Paco, l’Aurora, a la Rambla Francesc Macià. Feia un moment que ens havíem saludat amb en Bernat

Pugem una mica plegats, com es veu amb la gentil fotografia que em fa en Mateu Farré a la carretera de Matadepera. Aquí el ritme és delicat, per què pugem i notes com el cor s’accelera.

Ja començant la pujada de la carretera de Matadepera en Mateu Farré em fa aquesta fotografia, que agraeixo.

Ja a l’avinguda Béjar, torna a costar encaixar amb el ritme que duia abans, però veure com la cosa funciona i que es corre molt espaiat amb la gent, veig a dos amics com en Xavi Fernàndez i Elcacho, que estan entrenant; i rebo ànims.
Bé fins a Ronda Ponent, vaig molt bé, i allà hi ha de nou una mica de pujada, i torno a saludar a en Valverde, i a més puc saludar dins el públic tota una institució: en Miguel Piqueras. Amb en Valverde anem una mica plegats, però com que anava tan bé i vinc des de darrera, vaig a la meva. A banda d’una pujada, ara vindran baixades de debò, aprofito per posar un ritme alt fins a la carretera de Montcada. A l’avinguda de Sallent i com fa molts anys, en Zarco i en Guime de públic. Solc esperar veure’l, donat que fa molts anys que es situa en aquest punt a animar. Una mica abans hi havia el Cisco Romero i la seva dona Laura, que fa un comentari simpàtic sobre la gorra vermella característica de la meva indumentària.
Bé, el meu cervell es comença a col·lapsar, pensant amb la rambla d’Ègara. Quan hi entro i feia uns moments que havia passat en Ruben Cid, i que també vaig saludar, segueixo el ritme d’un desconegut. Però, s’atura i es posa a caminar. En aquest punt fem un petit grupet, amb en Xavi Fernàndez i en Ruben, que encara que els tres anàvem a la nostra, serveix per fer més suportable la lleugera pujada i al girar vint-i-dos de juliol, en Valverde també forma part del nucli de gent que va bé tenir de referència.

A en Ruben, l’he anat perdent tot pujant la Rambla, però ha estat un bon referent.

No faig en cap moment cap intenció de seguir-los, però ens animem mútuament. Ara toquen els metres finals i veient el rellotge, m’adono que rondaré l’hora vint-i-quatre, que feia molts anys que no tocava. Mantinc el ritme, però ara ja tinc algun bessó que em demana prudència, i baixo inclús una mica. Un veterà em passa tallant per sobre la vorera, que sempre afecta quan no hi ha temps de reacció.

La família Portero m’ha regalat aquesta instantani dels darrers quilòmetres, mentre anava content i vigilant els bessons

darrers metres i molt content, i escoltant el cos.
Però ara la lluita era amb el crono i els bessons. Ja a la recta em passo l’estona mirant per tot arreu, donat que sabia que havia fet un bon resultat i era qüestió de no despitar-se gens. Mirant la classificació de la mitja efectivament entro el onzè de la categoria i cinquè al campionat de Catalunya de la Federació Catalana de mitja de Veterans federats el lloc serè el cinquè.

No cal que us digui, que en aquell moment era tan i tan feliç, que veia justificat tots els entrenaments que he anat fent amb els amics egaramossenaires, les trobada d’entrenament en Grup de mossenhoms.be i la posta a punt que he tingut amb el circuit de cros Gironí.
Un agraïment als amics que han possibilitat arribar en aquest estat de forma, que en sou molts, l’estat d’eufòria que m’heu regalat per afrontar amb positivitat aquesta mitja, als organitzadors i en definitiva a tots i tothom que m’heu animat en tot moment i estic segur que quan les coses surten bé, és per tot això que s’aconsegueix.

Hi ha un video de l’arribada on es veu com arribo i semblo preocupat els darrers metres de no perdre posicions.

El vídeo de l’arribada

El colofó és la botifarra i les grans xerrades amb amics a l’arribada, com amb en Àlex Castells, l’Oriol Farré, Jaume Leiva, Manuel Díaz, en Vicenç Solé, en Tito Flotats i la seva muller, en Ramon Gabara, en Valverde, en Mohamed Txouni, Paco Gómez, Lluis Gallardo, la Teresa, en Miquel i en Xavi, Marc Martínez i molts més amics.
A la tarda i des del sofà, ha estat un divertimento poder contestar a fòrum i xarxes socials i com ens felicitem els uns al altres.
Córrer és el que ens uneix, i jornades com aquestes justifiquen practicar aquesta modalitat d’esport. Molta sort a tots i ara ja és història.

La classificació de la mitja marató
http://www.atletisme.com/classificacions/terrassa/

vídeo de l’arribada
http://classic.visquemterrassa.tv/sortim/xii-mitja-marato-ciutat-de-terrassa

Tweet

>

Avui he tingut sensació de que ha sortit el que havia de sortir, però que no pensava ser capaç, després de molts anys de no atrevir-me a tornar a sortir valent.
Molts de nosaltres abans de sortir sabem més o menys al que aspirem. Jo aspirava a fer una hora i vint-i-sis, i per no posar-me massa pressió duia un rellotge preparat per que m’anés donant referències i fàcil de consultar i ha estat un gran ajut.
Segurament faré una crònica la mar d’avorrida, l’escriuré com a reflexió i me’n oblidaré com faig sempre.
Nervis, molts nervis. La idea era que vingués la Marisol, doncs per fer-nos fotografies, ja que avui i molts amics ens trobaríem amb l’excusa de córrer a la nostra ciutat. Als amics, m’agrada animar-los a córrer, donat que no es fàcil tenir una gran mitja marató i a Terrassa la tenim. S’ha assolit un nivell de qualitat que traspassa fronteres i ja hi ha proves de les mateixes característiques que l’emmirallen a la de Terrassa.
Al matí i ben d’hora he fet un esmorzar ben lleuger: barreta de cereals, glucosa, una poma i beguda isotònica. M’he llevat i he obert el facebook i he vist com en Jaume Leiva retratava el seu esmorzar, i he entrat a fer comentaris. Ell posava un cereals, pa de motlle en pernil, iogurt i alguna cosa mes.
Els nervis m’han fet sentir mal la panxa i preocupació de que em marquès la prova el meu esmorzar.
El dia abans havia anat a recollir el pitral a l’hotel don Cándido, i m’ha donat tranquil·litat i poder sortir un xic més tard. Encara que no deixi res de valor he anat amb la moto per deixar-hi la roba d’escalfament i després tenir-hi beguda i alguna peça de fruita pel final.
Un amic, en Idelfonso, m’ha retratat quan anava cap a la sortida.

Com que de vegades costa de trobar als amics, teníem una cita a l’arc de sortida per retratar-nos i uns quants amics així ho hem fet.

eep ! veniu, que ens fem la foto !!! Aquí amb en Carles, l’Angel i la Raquel.

La nostra campiona, l’Anna saludant a en Josep Rull, polític molt important, tercer secretari a la mesa del parlament i futur candidat a Alcalde de Terrassa. Amb la gorra taronja en l’Antoni Gallardo que s’estrenava en mitja.

Ens anem situant amb la fotografia que anomenem d’amics d’arreu.

Ferran, Boada, Oriol, Antoni, Carles, Lluís, Jose, Angel, Joan Carles, José Antonio, Alberto
Josep, Anna, Alfred, Pep, Jordi, Juli, Raquel

i un altre fotografia, que vam fer minuts després,
Agustí, Alfred, Antonio, Agusti pare, Juan i fill, Carme, Jordi i Jose Manuel (pare i fill), Amalia, Juli, Vicenç
i ajaguts Zico, Domingo, Jordi, Pep, Massaguer

Per mi una nota negativa és la presència del trabucaires, que segur que son molt bona gent, però com tinc un problema greu per suportar els ensurts, he estat molt malament fins que no hem sortit. Realment he patit molt, però entenc que els han demanat de sumar-se a la festa i soc l’excepció que li costa acceptar aquest soroll ensordidor.

A peu de sortida, amb en Dani, i Rafa ens anàvem donant les darreres instruccions. En Dani, no volia sortir per davant meu, encara que està molt més fort que jo.
Esperava un tret en la línia dels trabucaires, i en canvi la gent va arrencar a córrer amb poc soroll, i no vaig sentir el tret de sortida. Al passar per la catifa del xip, he encès els meus artefactes. El gps, per saber en tot moment el punt quilomètric, ritme etc, i un senzill crono que em marcava el ritme mínim que volia fer de mitjana: a quatre minuts i set segons.

Superats els primers quilòmetres fent ziga-zagues, i ja des de sota el pont del tren de la rambla d’Ègara, es podia córrer a ritme del consumidor.
M’adono que tinc força i me la jugo una mica, intentant anar per sobre del ritme previst. Saludo al màxim de gent coneguda i de lluny veig en Ramon Gabara, que havia llegit en el fòrum de corredors.cat, que tenia previst fer la mitja en hora vint-i-cinc, lluny de les meves pretensions. M’hi apresso a apropar-m’hi, sobretot per dir-li que portava la seva samarreta mossenaire i que no marxés sense ella, donat que és de Sant CLiment de Llobregat. A l’arribar a la seva alçada, el ritme era molt assumible i com que la primera part i després de passar el Monument de la Dona Treballadora, i de baixada, funciono sense massa esforç. Pel carrer Colom, en Ramon es posa a parlar amb en Simon, de corredors.cat, i vaig a la meva, fins a la carretera de Montcada. De molt lluny veig la silueta inconfusible de l’Oriol Farré, sobretot per que portem un color que es veu perfectament i a més, és molt alt i tenim el mateix projecte de arecterrassa.com que ens il·lusiona i pel que treballem plegats. També per què dona la nota de joventut, junt amb en Jordi Portero i tota una colla de nens que tenim. Tant l’Oriol com en Jordi, van fer millor marca personal.
Vaig fent al meu ritme pensant que aviat el perdré vista, però a l’Avinguda del Vallès, intento buscar un grup que pugi regular i així ha estat. Un noi molt alt, que ni coneixia. Al seu pas, ens anem atansant a l’Oriol i uns metres abans d’arribar a la seva alçada, em faig sentir per no sorprendre’l tot pensant que s’animaria i aniríem plegats força estona. De fet, una mica si que anem junts, però l’Ori i segons em diu, decideix no jugar-se-la massa i es manté a pocs metres.
Bé, a partir d’aquí no havia masses referències. Tan sols aprofitar les baixades per guanyar metres, i les pujades, per graduar el ritme. A la rambla Francesc Macià no m’adono fins que m’avisa, que duia un amic com en Bernat López, que em diu. Adéu ! , com dient que no li va bé el meu ritme.

Aquest fotografia feta per la muller de’n Paco, l’Aurora, a la Rambla Francesc Macià. Feia un moment que ens havíem saludat amb en Bernat

Pugem una mica plegats, com es veu amb la gentil fotografia que em fa en Mateu Farré a la carretera de Matadepera. Aquí el ritme és delicat, per què pugem i notes com el cor s’accelera.

Ja començant la pujada de la carretera de Matadepera en Mateu Farré em fa aquesta fotografia, que agraeixo.

Ja a l’avinguda Béjar, torna a costar encaixar amb el ritme que duia abans, però veure com la cosa funciona i que es corre molt espaiat amb la gent, veig a dos amics com en Xavi Fernàndez i Elcacho, que estan entrenant; i rebo ànims.
Bé fins a Ronda Ponent, vaig molt bé, i allà hi ha de nou una mica de pujada, i torno a saludar a en Valverde, i a més puc saludar dins el públic tota una institució: en Miguel Piqueras. Amb en Valverde anem una mica plegats, però com que anava tan bé i vinc des de darrera, vaig a la meva. A banda d’una pujada, ara vindran baixades de debò, aprofito per posar un ritme alt fins a la carretera de Montcada. A l’avinguda de Sallent i com fa molts anys, en Zarco i en Guime de públic. Solc esperar veure’l, donat que fa molts anys que es situa en aquest punt a animar. Una mica abans hi havia el Cisco Romero i la seva dona Laura, que fa un comentari simpàtic sobre la gorra vermella característica de la meva indumentària.
Bé, el meu cervell es comença a col·lapsar, pensant amb la rambla d’Ègara. Quan hi entro i feia uns moments que havia passat en Ruben Cid, i que també vaig saludar, segueixo el ritme d’un desconegut. Però, s’atura i es posa a caminar. En aquest punt fem un petit grupet, amb en Xavi Fernàndez i en Ruben, que encara que els tres anàvem a la nostra, serveix per fer més suportable la lleugera pujada i al girar vint-i-dos de juliol, en Valverde també forma part del nucli de gent que va bé tenir de referència.

A en Ruben, l’he anat perdent tot pujant la Rambla, però ha estat un bon referent.

No faig en cap moment cap intenció de seguir-los, però ens animem mútuament. Ara toquen els metres finals i veient el rellotge, m’adono que rondaré l’hora vint-i-quatre, que feia molts anys que no tocava. Mantinc el ritme, però ara ja tinc algun bessó que em demana prudència, i baixo inclús una mica. Un veterà em passa tallant per sobre la vorera, que sempre afecta quan no hi ha temps de reacció.

La família Portero m’ha regalat aquesta instantani dels darrers quilòmetres, mentre anava content i vigilant els bessons

darrers metres i molt content, i escoltant el cos.
Però ara la lluita era amb el crono i els bessons. Ja a la recta em passo l’estona mirant per tot arreu, donat que sabia que havia fet un bon resultat i era qüestió de no despitar-se gens. Mirant la classificació de la mitja efectivament entro el onzè de la categoria i cinquè al campionat de Catalunya de la Federació Catalana de mitja de Veterans federats el lloc serè el cinquè.

No cal que us digui, que en aquell moment era tan i tan feliç, que veia justificat tots els entrenaments que he anat fent amb els amics egaramossenaires, les trobada d’entrenament en Grup de mossenhoms.be i la posta a punt que he tingut amb el circuit de cros Gironí.
Un agraïment als amics que han possibilitat arribar en aquest estat de forma, que en sou molts, l’estat d’eufòria que m’heu regalat per afrontar amb positivitat aquesta mitja, als organitzadors i en definitiva a tots i tothom que m’heu animat en tot moment i estic segur que quan les coses surten bé, és per tot això que s’aconsegueix.

Hi ha un video de l’arribada on es veu com arribo i semblo preocupat els darrers metres de no perdre posicions.

El vídeo de l’arribada

El colofó és la botifarra i les grans xerrades amb amics a l’arribada, com amb en Àlex Castells, l’Oriol Farré, Jaume Leiva, Manuel Díaz, en Vicenç Solé, en Tito Flotats i la seva muller, en Ramon Gabara, en Valverde, en Mohamed Txouni, Paco Gómez, Lluis Gallardo, la Teresa, en Miquel i en Xavi, Marc Martínez i molts més amics.
A la tarda i des del sofà, ha estat un divertimento poder contestar a fòrum i xarxes socials i com ens felicitem els uns al altres.
Córrer és el que ens uneix, i jornades com aquestes justifiquen practicar aquesta modalitat d’esport. Molta sort a tots i ara ja és història.

La classificació de la mitja marató
http://www.atletisme.com/classificacions/terrassa/

vídeo de l’arribada
http://classic.visquemterrassa.tv/sortim/xii-mitja-marato-ciutat-de-terrassa

Tweet