març 28 2012
La primavera runnera
Què degust ve córrer a aquesta època, i tan ben envoltats: de gent i natura.
Cada dissabte tenim la incògnita característica; per una banda de qui vindrà i a on anirem. Del cert que els més habituals queden poc sorpresos, donat que els set o vuit circuits que fem, tenim per costum anar-los variant d’una setmana a l’altre, però si que els anem fent. També els progressius que es fan per crear ambient, i enfortir cors i cames. I els reagrupaments, que fem, per anar força units. La característica és anar molt en grup i el remor de les converses es fa molt evident. Aviat arriba l’hora de la fotografia, on es procura ésser tothom per fer un record únic i ens fa ésser més família, i certament no tindrem dos dissabtes iguals i ens cal aquest moment.
S’han fet uns canvis o progressius interessants que heu fet alguns, i d’altres heu augmentat el ritme i en qualsevol cas, tots hi hem participat, ni que sigui en esperit.
Avui, de nou, mirem de fer recorreguts que a tothom els vagi bé, si més no escurçats en alguns llocs per poder ser-hi tots el màxim d’estona. És a dir, que des de la bassa del golf els uns hem fet el llarg i d’altres el curt i ens hem tornat a trobar.
Nous progressius i els més exigent el que va fins a la rotonda de l’hípica.
Hem tingut nous mossenaires, com Isabel i molt bones vibracions, com és característic de la trobada.
Avui en David ens ha dut el que serà el nostre flamants Mossenaire d’honor i de la setmana
I en Josep Mirabet, en primer terme, sempre que pot ens ve a fer costat a la trobada, seguit per l’Antoni Amela i l’Oriol Farré, que a l’endemà tenia una de les duatlons de més prestigi del nostre calendari i que al seu blog ens convida a llegir:
L’Òscar ben rialler al costat d’en Joan Molina amb gorra vermella i seguit de prop per l’Adrià
En Toni, Raúl, Juan Carlos i l’Álvaro, que fa poc ha estat pare per segona vegada i que ja és un habitual entre nosaltres.
Martí, Vicenç, Manel i Toni
En Carles Salmeron, amb ulleres, seguit per la Marga, l’Eva i en Lluís
Quan travesssem el pontet de sobre el tren de Rodalies i ens creuem amb un corredor
Darrera l’Adrià tenim en Joan Forte, que a l’endemà s’estrenava a la Marató de Barcelona
En Josep i en Carles
Xavi Miquel i Mirabet
David, Tomás, Andreu i Isabel, la nostra nova mossenaire i gran corredora
Dos amics que progressen a gran velocitat i mai millor dit: l’Oriol Farré i l’Alex Castells
Aquest progressiu en pujada han estat protagonitzats per l’Òscar, l’Àlvaro, Juan Carlos, Martí i Toni
La foto de família a un punt força estratègic per a tots
I després de la forta pujada al costat de l’hotel de Can Bon Vilar
Els amics d’en Miguel Moreno, que moltes vegades tenim la sort de creuar-nos amb ells
En Tomás fa vint-i-cinc anys que ens veiem, des de quan intentàvem modelar la musculatura al gimnàs Olimpo del carrer col·legi que ja no existeix. Ja per aquella època em vaig fixar amb ell per què sempre tenia aquest toc irònic característic i sa que et fa somriure. De fet no vam fer amistat, però el veia regularment mentre fèiem gimnàstica amb peses. Llavors li vaig perdre la pista.
Passats aquests anys un bon dia vaig veure que també corria i no tan sols això, si no que és força autoexigent i enguany ha assolit 1h27 en mitja, que vol dir que s’ha d’entrenar i ho fa acompanyat d’una bona colla d’amics.
Les xarxes ens han apropat i quan puc vaig a la Pça. de Can Roca on surt amb tota una colla d’amics que s’autoanomena «Nenazas» i que a més és la colla que hores d’ara ens reuneix per Sant Silvestre i fem una volta per llocs emblemàtics de Terrassa.
Avui s’ha apropat gràcies a en David i no podíem perdre l’oportunitat del que el conegueu una mica més i ens ha fet un escrit molt seriós i que agraïm per que ara el coneixem una mica més.
Només pel fet de no perdre contacte amb persones com en Tomás, ja val la pena córrer.
Hola gran familia mossenaire, la verdad es que me es dificil explicaros de mí cuando lo verdaderamente importante sois vosotros, pero bueno acepto el reto que me ha brindado Pep.
Mi nombre es Tomás Sanchiz soy de Terrassa y ya hace más de 20 años que tuve 20 años , como la mayoría de cuarentones parece que vivimos una segunda juventud y para aprovecharla hago deporte, en este caso running y que como todos vosotros sabéis, engancha.
Desde tiempos pretéritos me gustó siempre el deporte y desde niño lo he practicado con asiduidad. Mis comienzos fueron en el mundo del fútbol donde con más pena que gloria iba quemando etapas, desde los 12 años hasta los 18 cuando me di cuenta que mi lamentable formación futbolística sólo me permitiría llegar a calentar banquillos en equipos de 4ª regional. Una vez descartado el fútbol en campo grande probé el fútbol sala, lo mismo pero corres menos. Eso duró unos cuantos años, lo que quemaba en los partidos lo ganaba después en el bar y poco a poco iba entrando en el típico abandono físico de los veintitantos a los treintaitantos. El abandono no era total, intentaba maquillarlo e iba al gimnasio a ponerme “cachas” (a destacar en esa etapa de culturista poco culturizado coincidí con Pep Moliner). Cabe destacar que en el tema del culturismo tampoco nada de nada, en mi habitual linea de precariedad.
Y bueno, llegamos a la etapa runnera donde me encuentro en la actualidad y espero que dure muchos años. Esta nueva vida deportiva comenzó hace 6 años en el gimnasio terrassasports donde de la mano de Jaume Leiva comencé a aprender a correr… sí aprender, porque empecé desde lo más abajo que se puede, concretamente hacía una clase de running indoor en cinta donde Jaume me indicaba técnicas y me imponía los ritmos… aún recuerdo el sufrimiento de las sesiones, entiendo a los que abandonan.
Ya durante esas clases indoor comencé a conocer a gente ( los famosos nenazas) que salían a la calle a entrenar y me animé, junto a ellos poco a poco fui entrando en el mundillo runnero en toda su magnitud, los progresos los notaba enormemente y eso me animaba mucho, tanto que me decidí a apuntarme a hacer cursas. Recuerdo la primera como si fuese ayer, la cursa Santi Centelles de 5 km paralela a la mitja marató de Terrassa, que manera de sufrir. Veía a los participantes de la mitja marató y me preguntaba si sería capaz algún día de hacer una cursa de 21 km. Ahora, 5 años después puedo decir que llevo varias medias maratones y que prácticamente una detrás de otra he ido mejorando, empecé haciendo 1h 50´50´´ y en la actualidad tengo una MMP de 1h 27´52´´ en Terrassa este año.
En resumen, que desde siempre he hecho deporte pero es ahora cuando el running y las personas que estoy conociendo practicándolo me hace feliz de verdad, porque gracias a este deporte mi cartera de amistades ha crecido mucho en cantidad y en calidad.
Un cordial saludo a todos los mossenaires y nos veremos más Sábados, sin duda.
..
Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂
Comentaris tancats a La primavera runnera
