blog.cat d'en Pep

Encara que un fa tres anys que vaig descobrir que anant els diumenges a entrenar amb amics i llavors caminar amb la família ja em sento realitzat, la cursa del Poble Nou és de les que més degust faig per què sempre l’he trobat entranyable, sobretot per tota la gent que hi ha al darrera, i si un any em vaig quedar sense dorsal, per què és de les que a la ciutat s’esgoten cada any. Això ja vol dir molt i és un símptoma de que molta gent la posa en un lloc preferencial. De fet una amistat enguany m’hi portava convidar.

Parlant de com va anar; com és tradicional és excusa per estar envoltat de persones amb les que tot convivim i ho fem degust. Una fotografia prèvia de record amb persones amb les que compartim les mateixes dèries.

Un escalfament previ pels carrers dels voltants, només per no sortir fred i tot petant la xerrada i situat no massa enrera, donat que es surt força ràpid si vols no fer massa eslàlom.

Aviat puc córrer sense aturades i no em fixo amb ningú, si no que vaig fent.

Per sorpresa aviat estic a l’alçada de tota una institució i penso que el veuré marxar, i no. Al contrari. M’hi apropo i qui és ? en Luís Maqueda. Aquella persona de la qual tinc mil anècdotes entre les quals recordo que era el primer que sabia que entrenava per la Mola; que sempre ha estimat al seu club com ningú, la Unió Atlètica Terrassa i a tothom que la representa i entre els qual jo hi vaig estar-hi  trenta anys. Això ens uneix en el record i l’amistat.

Tornant al tema; veig que amb la ma en fa gest de que no em desenganxi i de fet ja em començava a costar, però la sensació era tan agradable que vaig anar-hi molta estona. Arribem a l’alçada d’un molt bon amic, en Toni Del Moral i en un grupet i tots concentrats anem una estona plegats. En Joan Cot i en Marc Graells. Amb en Joan ens animem i en Marc li toco l’esquena, i quasi com un ressort desapareix fortament.

Aviat soc el que em despenjo i vaig seguint amb la vista i encarant el final. I per sorpresa, veig que tinc darrera en Sergio Expósito, persona que de fa poc que evoluciona i progressa de forma espectacular, i fem els últims trams en aquest ambient.

Miro si puc entrar sense estrès i veig que vaig sol i em permet arribar inclús relaxada-ment. Oh, i miro el rellotge i he millorat 7 segons respecte a l’any passat i aquella sensació de que encara em quedava un xic d’energia, però que és la millor sensació quan travesses una meta.

Agraeixo totes les bones vibracions i converses que vam tenir i sobretot l’oportunitat de confirmar que a aquesta cursa sempre gaudeixo, tot patint per haver portat aquest ritme. Merci per llegir-me i interessar-te.

Dedicaria el meu petit homenatge aquest gran atleta, exemple per a molts de nosaltres entre els qual mi sento proper. Gracies Luis Maqueda per tots aquests anys de coneixença

Amb les dues persones que més convisc el darrer any i dels quals agreixo el meu estat de forma: en Paco Porras de groc i en Toni Del Moral de vermell. Els meus referents

Enguany els meus amics mossenaires, entre els que en José Expósito que podeu veure a la foto de vert, han colaborat amb que la cursa hagi estat un èxit novament i fent costat a la família Chamorro, sense la qual aquesta cursa no seria tant exitosa

Encara buscant situar-se per poder córrer amb una bona sortida

la meva cursa va estar situada en aquest entorn. No cal que digui que m’ho estava passant pipa, encara que poso cara de sèrio. Quina passada aquesta gent.

darrera d’en Joan Cot i davant d’en Sergio Expósito al darrer quilòmetre.

Darrers moments de la cursa ja rodant sol. De fet molt content tant pel temps, com per les sensacions

Entrant tranquil i mirant la millora respecte a l’any passat. Set segons menys: temps 18’14» en un 5000 , és per estar content com de fet estic

ja mes relaxats, amb un bon esmorzar i acompanyats per amics i companys d’entrenament, sense els quals la vida no seria igual. L’Alex, Paco, Toni i Oriol

I emportant-me aquest record d’una colla d’amistats retratats abans de sortir, amb els qui realment m’hi trobo degust

Gràcies a tothom i fins la propera.

Tweet

Com a seguidor a Tv3 de de la Fórmula 1, almenys de les darreres voltes, ja que tota una carrera se’m fa insuportable, i de les motos, igualment. Identifico el Cricuït de Catalunya amb motor, benzina, velocitat i espectacle. En quan a cotxes, el joc del canvi de rodes i en quan a motos els corredors catalans des de l’època Crivillé que em feia aixecar del sofà per que avancés a en Doohan. Ara també segueixo Pedrosa i Màrquez com a ídols. I tinc un carinyo especial a Rossi.

Posats en contexts i de fet sabia que es feia una cursa organitzada per la gent de la Mitja de Terrassa, però no hi havia anat mai.
Animat per un amic que m’hi ha convidat i a més sabent que tots els beneficis son per una bona causa, l’esclerosi múltiple i que a més feria un examen de com estic, donat que al no fer curses habitualment tinc els ritmes rovellats l’objectiu era acaronar el de 4’/qm i veure si hi havia cap molèstia física. Si feia unes setmanes vaig comprovar que podia baixar de 20′ en un cinc del California Sports, ara un deu que desconeixia però que en tenia referències de que no era fàcil, veuríem si en seria capaç.

Doncs si; i he xalat com un nen petit de poder córrer sense cansar-me massa i penso que no estic en forma, tot i entrenar fa quatre anys habitualment una mitjana d’uns seixanta quilòmetres a la setmana. Al no anar a les pistes a fer sèries no se massa quin ritme és el més apropiat i corro per sensacions.

De fet els meus entrenaments son per gaudir dels amics i de la natura: si dimarts i dijous anem per les muntanyes des de l’Ègara els dissabtes anem per Can Bon Vilar des de Torre Mossèn Homs i em proporciona fons, però no se si velocitat. Els diumenges son, per caminar i també si puc vaig amb una bona colla amb els que m’ho passo bé des la pça. de Can Roca. Algun diumenge algun entrenament extraordinari surt. Però no es pot dir que ritme en faci massa.

Bé, segur que estàs cansat de llegir aquest atabalament i encara no he parlat dels deu quilòmetres que vaig fer en trenta-nou minuts i vint-i-sis segons. Ja t’he dit el temps i com que ets l’única persona que s’entren a llegir i se que hi ets, com ho veus ?

Els primers cinc amb poc més de dinou i l’estratègia era no enredar-me amb ningú i anar fent per sensacions. A les pujades si podia anar incrustat amb alguna colla i a les rectes i baixades a ritme de creuer; sense passar-se que no volem lesions.

Creuar la meta pensant que podies haver anat més ràpid és el millor que et pot passar i no haver tingut cap avís de cap muscle, articulació: em dono per satisfet.

He anat acompanyat d’amics amb els que hem pogut xerrar abans, mentre i després i agraeixo els que m’heu donat aquesta possibilitat de confirmar que ha estat una matinal per no oblidar al circuit de Catalunya on els esportistes corren més; on la benzina que duia eren, haver menjat taronges, plàtan i cafè, el motor el de sempre, un dels anys seixanta amb cap reparació de moment, i les rodes que porto molt antigues; unes de fa anys que en van tocar per quedar primer del circuit de curses de Terrassa de la meva categoria, on hi porto lligat el giny que quan arribi a casa em dirà que he entrat el trenta quatre a un ritme … bé no ho se t’ho deixo comptar a tu. Gràcies per llegir-me

http://resultats.championchip.cat/resultats/mulla-t-i-corre-2013-10k

Lloc increïble on correrem a peu, amb amics: Joan, Albert i Anna

L’Isaac Otero, que a més de fer d’speaker m’ha animat a fer la cursa

posant benzina amb les amistats

La Txell Calduch fa de fotògrafa d’aquest moment previ amb amics de club i d’entrenament

Quilòmetre nou, retratat per l’Eva Fontecha



Quilòmetre sis, retratats per la Laura Fabra


Arribades captades per la Laura Fabra

fotògrafs: Txell Calduch, Laura Fabra, Eva Fontecha

Tweet

Us heu aturat a pensar que l’esport que hem triat és el més meravellós. I per què ens atrevim a fer aquesta afirmació ?
Segurament que com que molts hem trobat una nova raó de viure, i n’és una més. Tots sabem que tard o d’hora ho tindrem de deixar, pel motiu que sigui i no farem un llistat de possibles raons, però segur que al teu cap n’hi veus alguna. En canvi la felicitat que ens porta una cosa tan senzilla és molt gran.
Aquests moments en els que l’excusa d’anar a cercar la teva colla que ens porta a riure i somniar, relaxar-nos i cansar-nos, cuidar-nos i tenir cura del que mengem, si dormim bé i, tot per a què ? per a què al proper dissabte poder anar al costat de l’amiga i l’amic sense, si pot ser, fer massa sacrifici i notar els beneficis de l’exercici, que tantes vegades els entesos s’han atrevit a dir.

Bé, deixem-nos de romanços i anem al que us interessa: recordar mitjançant un petit relat i unes quantes fotografies el que va passar aquest dissabte amb el que la majoria hem gaudit un munt, entre els que m’hi conto.

Buscant camins amples i amb alguna brometa, com ara quan algú fa veure que és per aquí i anem cap allà i sobretot fent-nos costat els uns als altres i fent que als encreuaments i sense parar-nos massa, fem bons reagrupaments i quan passem per camps exultants d’herbes amb tota la gama de verds possibles i respirant aire fresc i net, travessem vigilant no tenir ensurts, la carretera de Matadepera fins al bosc de Can Deu on per gaudir i provar si estem en forma, fem algun progressiu i veiem si anem tenint millores en el nostre cos.

Sempre amb nous mossenaires benvinguts, que fan que el projecte duri i per-duri en el temps i ens proporciona la possibilitat de trobar noves amistats, que hores d’ara se’ns fa dificil recordar un per un els seus noms, però que si esdevenen habituals ho farem, per deixar de ser corredors mossenaires anònims. En nom de tots: moltes gràcies per fer possible aquest projecte de «Entrenaments en Grup a Torre Mossèn Homs»

a mig camí ens fem la fotografia que ens fa estar tots units com una família que realment som: família de corredors mossenaires

abans però, sortim tots amb en Lizandro que feia dies que no venia, però que sabem que de ganes en tenia moltes.

I dos mossenaires antics, que feia un parell d’anys que per distints motius no podien venir. La Isabel per la seva maternitat i recordem que a més havia estat mossenaire d’honor

de fet és innegable que com entrenament consolidat, no deixa de ser curiós la quantitat de gent que som cada dissabte. Ens meravella.

En primer terme i de taronja el nostre mossenaire de la setmana i d’estrena de samarreta la nostra nova amiga, que ja porta unes setmanes venint habitualment

de mossenaires la Cris i la Laura, seguits de prop per nous mossenaires

Vestit de Traces, un nou mossenaire que també s’estrenava

Ildefonso, Roser i Lidia en primer terme

Silvia i Marta, i de verd, nou mossenaire

Fran Carmelo, que fa tots els progressius que es proposen i que va amunt i avall a la cerca del mossenaire que ve darrera, per no deixa’l sol

nou mossenaire

Cada dia som més amics que fan gran el projecte.

David el dia del seu retorn després de dos anys

Isabel, ja en la seva nova condició de mare, després de dos anys. Encara que fa btt. Al mig del camp de cibada un gosset. que gairebé passaria desapercebut

Fernando seguit per la Sandra,

Pau seguit per en Barto

Llui, que avui l’hem vist fer progressius: tan sols quan els feia en Pau; son bons amics fins i tot per això.

El Traces nou, el dia de l’estrena

Lidia i Laura. Contentes !!

Emilio seguit per l’Albert

L’Eugeni, un gran veterà

La Cris sempre contenta

Isabel,  fa tres vegades que ve: vol dir que és una mossenaire de cap a peus i estem molt agraits de que li agradi el projecte.

Quim i José Luís

José Luís i Andreu

l’Andreu

Després de travessar camps tan bonics, un bon re-agrupament

La Sandra a la seva segona setmana, fent la pujada seguida per en Fernando

Lidia, seguida per en José Expósito

Detall de qualitat: els mossenaires que tornen a buscar al que ve un xic més endarrerit, després d’un progressiu

L’Anna i de la seva mà tenim el luxe de conèixer el nostre mossenaire d’honor al costat de la Silvia

I de la mà de la Lidia el nostre nou mossenaire de Traces.

Vol dir que sou vosaltres que aconselleu aquests entrenaments peculiars en grup on tothom que vulgui córrer és benvingut i ganes de conèixer-us, que tots sou molt importants.

Sempre ens agrada tot el que ens expliquen per que els coneixem, els mossenaires nous i hem de confessar que tal i com ho explica l’Albert se’ns a fer curt per la manera que ens ho ha fet extensiu. Només agrair el gest i esperar comptar molts anys de la seca amistat amb tots nosaltres.

Es tot un honor ser un Mossenaire d’Honor!!

Porto temps corrent per Mossenhoms sol com un mussol durant el cap de setmana, fins que l Anna Cos em va enganxar. De fet córrer mentre xerres o xerrar mentre corres es molt mes divertit que córrer sol!.

A mes mai havia tornat enrere!!

T’explicaré com vaig començarà a córrer. Jo era dels que pensava que córrer era de covards o de xoriços, als 25 anys vaig deixar el Judo ( 1 Dan) desprès d’una lesió al ombro en una competició. Esportivament vaig estar un període de aletargo de 15 anys amb tres preciosos fills entremig. Va ser als 40 anys, quan encara no se que em va picar, vaig decidir córrer. Potser uns quilos de mes, potser la crisis dels 40, no ho se. El cert es que el primer dia el recordo perfectament. Vaig agafar unes sabatilles que tenia per casa i vaig sortir. En aquella època vivia a Matadepera a la vora del Èpic, vaig anar cap a les Pedritxes per la carretera, com no, pel camí mes dur!. Recordo el patiment als peus i lo llarg que es va fer. Quan vaig acabar la sortida, vaig descobrir que les sabatilles eren de Basquet!!!. Primera lliçó. Desprès d aquesta experiència, em vaig comprar unes sabatilles noves. En un dels meus viatges cap a la Xina a vendre maquinaria (soc enginyer industrial y dirigeixo una petita empresa), vaig pensar que a Xina podria trobar unes bones sabatilles per corre. En vaig trobar unes de ben xulles, verdes, molt baixetes,sense turmellera com les de bàsquet, una monada!. De tornada anava pensant en el gran dia d’estrenar-les. Vaig canviar el recorregut el dia de l’estrena, mes planer i mes curt (mes o menys 1 Km), havia de incrementar progressivament.

Aquell dia, al arribar a casa, estava molt satisfet, havia fet el recorregut i sense parar! Orgullós com quan un acaba una cursa. Però ves per on les sabatilles estaven destorçudes, Aquests Xinesos!! Va ser la primera reacció!

Al cap d’uns dies passejant pel centre amb la meva dona (ara exdona), anava mirant botigues tot i prenen mes atenció amb les sabatilles. Vaig descobrir que havia passat no era la baixa qualitat del Xinesos, era que m’havia comprat unes sabatilles molt mones però de mudar, no de fer esport!!!!. A partir d’aquí, vaig anar a una tenda especialitzada i em vaig comprar unes sabatilles per corre com cal!. Des de llavors fins ara que tinc 48 anys, les fites aconseguides son, la única i ultima MARATO 2010 Barcelona 4.04, (es inhuma), mitja Terrassa 1.41. Anualment intento fer unes 3 o 4 mitges variades cada any, la de Terrassa sempre que pugui, però últimament alguns Mossenaires m’estan enredant per iniciar-me en curses de muntanya. Segurament al final caure!, També m’estan interessant les curses curtes i solidaries, per que son per bones causes ( i mes curtetes).

Les sensacions que tinc m’entres corro son principalment de llibertat (una sensació semblant quan vas en moto de trial o de carretera per plaer), esforç i lluita en un mateix, la sensació de aconseguir reptes en cada sortida, i de la feina ben feta. Tot això em fa sentir orgullós i em mante l ego viu ( que es molt important per un Lleó). A mes de fer esport i mantenir la línia!

Felicitar-te pel projecte, aquestes iniciatives fan que el mon esdevingui millor!!!

Molts ànims !!!

Tweet