blog.cat d'en Pep

El “dinosaure” d’en Roc Alabern, ve sent visita oblidada pels mossenaires. Una obra d’art única. El lloc on està situada no sempre te una il·luminació que enalteixi la coloració que li han donat a aquest garbuix de cotxes perfectament soldats, fent aquesta sensació de bitxo dels que van habitar abans què la humanitat fos la dominadora del planeta.

La volta l’hem començat des del camp base, a la Masia de Torre Mossèn Homs, i després de creuar el torrent de la grípia i l’intercanviador de Torrebonica, hem dirigit les nostres màquines humanes perfectes a crear-nos un nou record irrepetible.

Avui, teníem la sort de comptar amb una persona que d’ençà que té ús de raó que no ha deixat mai de córrer i que pensa que ell pot fer algo per animar a la gent i aportar el seu coneixement, i es sentirà afalagat i està a disposició de donar-nos tota mena de savis consells. Estem contentíssims de comptar amb persones que com ell, volen sentir-se família atletica, almenys durant una estona tots els dissabtes. Moltes gràcies a tothom per creure en el projecte i ens veiem aviat.

Un dels nostres protagonistes habituals: en Juanjo, vestit de mossenaire i fet un “figurí”, en millora constant

Dels nostres amics més antics a la trobada, de rosa en Fran Frutos, al costat d’en Carles López. I al mig i engegant el crono, en Manel Expósito

Avui arranquem de cara avall, cap al torrent de la Grípia

José Luis, Fernando i Marta, al capdavant

i ara apapareix tota la familia Mossenaire

Dos mites del l’Atletisme al capdavant: l’Antentas i en Benavente

I la Carme, davant

Víctor, observat pel noi de la gorra, què és el seu pare, l’Edu

El famós “Aqüeducte de la Grípia”, sense el qual, els frondosos horts, no gaudirien del líquid element. Observeu els sòlid totxos, la sustentació i el relligat. Què tremoli el de Segovia, que aviat els turistes el vindran a retratar.

I en Victor i en Fran, han acabat en les primeres posicions del progressiu proposat, amb una bella estampa

I com a teló de fons l’estació de Rodalies de Torrebonica, ara habitada per algú, però no funciona, mentre el nostre Mossenaire d’honor, en Paco, arriba al punt de reagrupament. Mireu el detall de qualitat i de vermell allà lluny, com en Víctor exerceix de Mossenaire a fer costat a la cua.

I ara és en David Fernández, mentre arriben la parella d’amics de Runparadis, Marta i Ricard

I en Balme, ja força abrigat, tot i no fer massa fred. Continuem insitint en el detall de qualitat dels que van a buscar la cua.

Ara és el Toni Rubio, de verd i en Victor E. Martínez els que fan el retorn

Amb ulleres, el pare de la Clàudia Dasca, i de taronja la nostra “Mossenaire d’honor” de la setmana passada, la Mireia.

I de verd, arriba en Carmelo, que ell no falla mai anar amunt i avall

I aquí arriben tots els què han retornat a buscar a la cua. La filosofia nostra posada a la pràctica. Merciiiii !!!

I entrem a Torressana, i de nou un reagrupament

De nou els que van amunt i avall, arribant i quan hi som tots reemprendrem la marxa

Prop del nostre objectiu, el “Dinosaure”

Mireu-lo; ah que s’us menja !!

Foto de família, amb un convidat d’excepció: groc de l’emoció.

En Xavi Berbés i la nostra amiga que no ans après el nom, però que re ve quant hi ha en Dasca

Fixeu-vos de mossenaire a en Juanjo, que ha anat a buscar la cua. Recordem que alguna vegada ell era cua i goiteu quin nivell ha agafat i que volem destacar i felicitar. En Ramon, de taronja, arriba rialler i content de què tots l’heu esperat.

Una parella ben maca, que anaven concentrats tots dos i sembla que també s’ho han passat bé

Sergi i Mireia; merci per venir i repetir

Doncs, un sels moment importants de la trobada: quan atorguem la categoria de “Mossenaire d’honor” a un membre de la colla, i avuí ha estat en Benavente: un mite de l’atletisme, que ens ha conegut gràcies a l’Antentes que seu al seu costat a l’esquerra. I de color verd, en Carles Roca, que ha estat un de les primeres persones que ens havíem reunit, molt al començament aquí a Torre Mossèn Homs. La seva muller, la Mònica, va ser la primera fèmina en aparèixer en aquests entrenaments compartit.

Tenim l’oportunitat de córrer al costat d’una persona que en sap un munt d’esports, donat que porta tota la vida fent-ne i a més a un gran nivell i ara ens ho explicarà, amb la seva modèstia: però sabem endevinar que tenim a una gran persona entre nosaltres: en Paco Benavente.

Gràcies per recolçar aquest projecte d’entrenament en grup, que ja es ben teu.

Em dic Paco Benavente i crec que he corregut tota la vida.

Vaig nàixer a Múrcia i em van portar els meus pares amb un anyet a viure a Sabadell i al barri de Ca n’Oriac. (al costat de bosc de Can Deu).

Vaig començar a l’Institut Ferran Casablancas de Sabadell combinant l’Handbol amb l’Atletisme. Quan feia la mili també corria, i al campionat d’Espanya militar em seleccionen per anar al campionat mundial del cros militar que es feia Itàlia. En aquells temps l’exèrcit era un lloc on molts països col·locaven als seus atletes com a medi per obtenir els ingressos per viure. Ara o fins ara els atletes d’elit han tingut uns ingressos prou importants per a viure de córrer. Pot ser un pèl massa i tot.

Al bosc de Can Deu tinc un dels grans moments del córrer, al guanyar el cros de Sant Sebastià amb la categoria junior, davant del que seria campió de Catalunya i que efectivament era el millor de tots. Però ves per on , aquell era el meu territori i estava acompanyat per la meva família i molts veïns que van venir a vèurem i a més ames, aquest cross l’organitzava el meu club. La JAS.

Amb un moment bo de forma, decideixo canviar de córrer a les pistes i al bosc, per córrer davant dels Grisos i la Guàrdia Civil. Després de les primeres eleccions municipals torno als llocs on havia corregut abans, als de sempre, i ara amb 60 fets continuo corrent i disfrutant del córrer.

He competit gairebé en totes les distàncies des de els 100 metres fins a la marató.

Les meves marques no són gaire bones però per mi bastant dignes. Per cert ni els grisos ni la guàrdia civil no em van agafar mai. Anava sempre amb sabatilles de córrer i roba adequada. Sí em va agafar la policia secreta utilitzant les males arts.

100 m.     11” 4

200 m.    23” 0

400 m.    51” 0

800 m.      1’ 54” 2

1.000 m.   2’31” 0

1.500 m.   3’58” 2

Cross Junior Subcampió de Catalunya

Campionat Mundial del Cross Militar

Mitja Marató 1 h. 15’ vàries vegades

Marató 2 h. 43’ Nova York

M’agrada córrer sol i també acompanyat. Segueixo disfrutant molt del córrer.

Comentant amb altres companys coincidim que les millors carreres i marques obtingudes, han estat les que més has disfrutat fent-les.

Aquest podria ser el meu missatge a transmetre als companys. Disfruteu tant o més de la carrera i l’entreno que del final.

Trobo boníssim l’ambient creat al grup dels mossenaires. Això es esport i esport en companyia…i també la millor forma de començar els dissabtes.

FELICITATS!

Tweet

La tardor estiuenca ens influeix a l’hora de triar els circuits, si bé fa unes setmanes vam anar a un dels que a l’estiu sovintegem, i donat que sembla que encara estem a temperatures fora de les habituals per l’època, què millor que anar a fer el torrent de Gotelles, on sembla que l’entorn ombrívol i ple de remor d’aigua transparent i què travessa un dels llocs més increïbles del nostre entorn. Sabem que és un recorregut un xic exigent, sobretot per la pujada que haurem de fer, després de molt baixar.

Es proposa de fer-se a bon ritme, donat que l’única manera de saber si estem bé, es provar-nos i fer-ho pujant, donem un bon ensurt al nostre sistema cardiovascular i si passem el repte, podem afirmar que estarem preparats de cara a nous reptes. Hem vist que la majoria ha passat i amb nota l’examen i us felicitem.

Per recuperar forces, uns moments per la foto familiar, prèvia a un progressiu i de nou bones vibracions entra els assistents i sempre gent nova, sempre, aconsellats per qui creu en aquests entrenaments compartits.

Molt agraïts i fins a la setmana vinent, que si tot va bé hi tornarem amb un nou entrenament obert a tothom que vulgui córrer amb gent amb ganes de compartir.

Quan arribes cada dissabte a la Masia i veus la quantitat de gent i de vehícles, sembla talment com una festa. I no és una festa?

El Rafael Carrera, sempre que ve, i ho fa sovint, porta algun amic a qui aconsella en les excel·lències dels entrenaments que tots feu possible amb la vostra presència. Aquí el veiem, dels pocs que s’ha aturat a refrescar-se a l’abundosa font de la moreria que sempre raja

I arribats al capdavall, fem espera per reagrupar-nos i sembla que gairebé tothom en te una per explicar

Primer pla de la Mercè Nieto, que la veiem sovint i a més lluu samarreta mossenaire, a més de córrer amb les California Girls

En Pau, que sempre i després de fer grans reptes, no oblida fer-nos els honors i fer costat a la trobada

Com en Juanjo i l’Abert, fidels a la cita. El mossenaire de blau, En Javi Murcia, germà de la Cris, en una foto borrosa, però on s’observa quina quantitat d’amigues i amics ens apleguem setmana rere setmana per gaudir d’una hora de bon entrenament

A la pujada no es sentien massa converses, i llavors de baixar ara ens toca torna a guanyar alçada. Veiem alguna rialla, vol dir que no és tan sacrificat

Res millor després de la pujada que la fotografia de família, on ens queda el record del dia que mai més de la vida es tornarà a repetir en un 26 d’octubre i amb aquesta bona gent

Aquí hi sóc jo, per tenir un record al vostre costat en una fotografia feta pel meu gran amic Jordi Viñeta

I de color fucsia el gran Benavente, que fa quaranta-dos anys que no ha parat de córrer i que aviat ens regalarà el seu currículum esportiu, que tant ens agradarà llegir.

L’Anna Cos, que segur que sense ella els nostres entrenaments no haguessin pujat tant en popularitat, ja que són tan seus com la què més. Al seu costat l’Albert, la Isabel de Castellar, i en Juanjo

Una atleta d’ultres de gran qualitat, que ens fa costat a la trobada i companyia, en Toni Fernàndez.

En Joan Vàzquez ja ens dóna a conèixer a un nou amic, i mossenaire nou

I un xic de progressiu, amb els capdavanters

D’ençà que s’ha apassionat pel running, i tot el que l’envolta, veiem com la Laura Fabra evoluciona i millora dia a dia. Contenta i riallera fent-nos costat

Laura amb una foto amb estil

Fernando, al capdavant, seguit per una bona colla de mossenaires.

Amb les amigues del California Girls, el dia que la Mireia és proclamada Mossenaira d’honor, al costat d’un dels puntals dels nostres entrenaments, a l’esquerra en Fran Frutos i a la dreta en Zico, que sol anar amb moltes d’elles als matins, i que sap un munt de córrer

també vull el meu record.

I com ve sent habitual, el grup femeni és fantàstic, i què millor que guardar aquests registres

Tota la premsa immortalitzant a les noies mossenaires i que cada cop en son més

En Juanjo no perdona i va cada setmana a fer el traguinyol a la font de les canyes, com nosaltres en Jordi Viñeta, en Josep Mirabet i menda lerenda.

No la coneixia personalment i encara que la veig sovint envoltada de les Califonia Girls, em vaig fixar més un dia que vaig tenir-la prop comprant a la botiga i duia la samarreta SIN FRENOS que duia i que em recordava que a Terrassa hi ha gent valenta que engega negocis i botigues esportives, com és el cas de la Mireia. Ens fa molta il·lusió què hagi volgut explicar-nos coses d’ella i li desitgem molta sort, en tot i per la part laboral també: Sin Frenos !!! Aneu a la botiga i la coneixereu i feu gasto, és clar

Estic molt contenta de ser Mossenaira de la setmana!

Sempre m’ha agradat molt fer qualsevol tipus d’esport , però després de la pèrdua del meu avi , una de les persones més importants de la meva vida , vaig començar a sortir a córrer amb la meva parella a la nit. No sabia perquè , però em sentia molt bé i a poc a poc em vaig anar enganxant .
Per falta de temps per la meva feina anterior , vaig haver de deixar els meus entrenaments nocturns .

Fa gairebé dos anys , que vaig tornar a «las andadas» , però a poc a poc , necessitava tornar a recuperar tot el perdut .

Vaig començar a conèixer a gent meravellosa i que li apassionava el mateix que a mi, córrer i perdre el nord! ! .
Em van animar a córrer la meva primera cursa a principis d’any , les 5 milles femenines de Valldoreix …… i ja va ser un no parar .
Per casualitat , un dia parlant amb Jose de Califòrnia Sport , en va animar a unir-me al grup de les Califòrnia Running Girls , jo com un rellotge un dimecres a les 9:20 del matí em presento allà i vaig conèixer a Carme Ballesteros , i en va acabar d’enganxar amb la seva tècnica . Ara sempre que puc , no deixo d’anar a aquests entrenaments per les Martinas que tan bé em fan sentir , i a més entrenant al costat de persones tan grans com Zico , Juan Manuel i aquestes pujades que sempre hi són donant-ho tot . Gràcies a la meva amiga Marta Ruiz , vaig anar aconseguint força i millorant els meus temps , que em serveix també per al segon esport que m’apassiona , patinar en línia.
Per aquest va ser el motiu de deixar el meu anterior treball com a locutora en una sala de bingo, i muntar la meva pròpia botiga , Sin Frenos22 , situada al Passeig 22 de Juliol , a l’altura de la primera entrada al Parc de Vallparadis .

Segurament , molts dels que m’acompanyeu els dissabtes , no em coneixeu igual que jo a vosaltres , ja que fa poquet que m’he unit a aquesta gran família . Doncs encantada d’anar-vos coneixent i espero seguir amb vosaltres moltíssims dissabtes mes .

Molt agraïda a Pep Moliner , per aquesta acollida .

MIREIA DOMENECH .

https://www.facebook.com/pages/Sin-Frenos22/562443687128463?fref=ts

Tweet

Tags: Mireia Domenech, Sin Frenos22

Unir amb el fet de córrer, com fem cada dissabte dues grans ciutats, Terrassa i Sabadell i com si res, a ritme d’amistat, què ens permet anar parlant i gaudint del córrer, amb el reportatge al qual ens tenen acostumats a mitja setmana, per rememorar el temps viscut que no es repetirà, però que ens permetrà recordar aquell moment. Cada dissabte és irrepetible i saber que cada dia pots tenir la sort de compartir un bocí de la teva vida amb un desconegut, que qui sap pot ser el teu millor amic al futur, com més d’una vegada hem pogut veure a Can Mossenaire.

Avui ens ballava pel cap que la Marta, que no és persona que li agradi fer soroll, ens fes el regal de donar-se a conèixer a tots, just avui i de forma sorprenent li heu dedicat l’aniversari feliç, ja que era el dia que el calendari ens indica que feia anys i li agraïm encara més i veureu que és una noia plena de vitalitat i bons sentiments. I a més amb en Ricard i en Jerôme fan què tot valgui la pena. Felicitats família.

Amb el fons incomparable de la nostra Masia de Mossèn Homs i avançant amb la Isabel i la Sandra, encetem la jornada atlètica

Passem sovint per aquí i un per l’altre l’entrenament es por assumir per gairebé tothom

La Maite de taronja al costat de la Montse, que s’estrenava com a Mossenaira, i el marit de la Imma què cada vegada està més fort

Ens agrada destacar els primers llocs de quan fem el progressiu i en aquest primer, tots aquests amics han fet amb molta rapidesa i ara esperen a la resta de mossenaires que arribin: Pedro, Gemma, Carlos, Jose Manuel i Cisco

El que més ens agrada és de verd, en Carmelo que tota l’estona fa i desfà el recorregut, mentre arriben la Sandra i la Mariona, un xic borroses; la fotografia està clar

I aquest segon progressiu, ara en baixada amb en David al capdavant

Mossenaires nous, que anirem coneixent.

L’Emilio Expósito i el seu nebot, que per segona setmana repeteix

I darrere, en Cisco i en Totu de Vilassar

En «Totu», que diu que almenys te vint psedònims i que depenent de l’ambient l’anomene d’una manera o d’una altre, realment es diu Jordi Sust i el que ens meravella que vingui de tan lluny per córrer amb nosaltres. Ens explicava que possiblement professionalment pot venir a espategar prop de casa nostra, i li desitgem el millor en tot.

la Isabel seguida per la Maite

la Maite, avui ens porta una nova mossenaire, la Montse: gràcies !

L’Edu seguit per la Imma

I la Sandra, que fa un parell de setmanes ens va regalar la crònica per ser Mossenaire d’honor

En Joan Molina, que avui va d’incògnit: sempre ens duu la gorra vermella i la indumentària mossenaire, i avui segurament l’ha deixat reposar.

Diego i Carles, dos luxes per nosaltres.

En Quim,tancant el grup

La foto de família on hi som tots, a terres sabadellenques i on destaquem els nous mossenaires i es canta el cumpleanys feliç a la Marta.

tots migrant on trepitgem, per no ensopegar, desfem la foto. Primer terme en Joan Molina i la Imma

Per si hi ha cap dubte, passem per Ripoll, capital de la comarca del Ripollès

En massa travessem carrers i viles

Amb en Casi i en Quim pugem on s’hagi de pujar

I al capdavant la Marta, seguida per l’Òscar

El marit de l’Imma, cada dia va més fort, i sembla passar-ho bé

La Isabel, tota maca, dedicant-nos un somriure i ara cada setmana al nostre costat

l’Òscar, mentre fent un bon estirament

I l’Òscar i l’oportunitat de fer-se amics dels protagonistes d’avui. En Ricard i la Marta

Ricard Moliner, Pep Moliner i la Marta Campos: units per l’esport i per molts anys

Sabent del cert que la Marta no li agrada que parlin massa d’ella i des del primer dia què ho sabem, no volíem perdre l’oportunitat aprofitant que era un dia molt especial per ella i és que l’aniversari sempre et fa recordar què un dia vàrem aparèixer a aquest món i que cada any que fem les persones que ens estimen ens desitgem el millor i ella s’ho mereix.
En Ricard i la Marta lluiten de valent per un negoci que els permeti créixer amb amor i veure al seu fill créixer amb uns pares feliços, encara que els temps siguin difícils. Pels que no ho conegeu són els propietaris de Runparadis i també amb el seu banner, junt amb altres, ens ajuden a fer possible què aquest blog funcioni.
Us desitgem què tot us vagi el millor possible i una mica més i no perdre-us mai la pista. Gràcies!!

Ja sé que és tard, allà fora més enllà de la finestra hi ha una altra vida que pogué comença. Aquí, prop de les 11de la nit estem a la recta final del dia, recuperarem hores de somni i si deu vol, demà tornarem a formar part d una nova cursa, sota l arc de sortida, ens sorprendrà l alarma del mòbil i en pocs minuts serem llestos per emprendre la quilometrada del dia, tant es val si plou, neva o surt el sol, mirarem més enllà i ens concentrarem en allò que toca:subsistir amb la millor de les somrigudes mai pintades.
Mai m he imaginat fent cap crònica de res i avui em trobo a les acaballes del dia, prop de la meta i camí dels desitjats bon somnis, descrivint qui sóc i com he arribat fins aquí.
És veritat, ja és la nit i un altre silenci embolcalla l ambient. No té res a veure amb el que sóc ni d on ve la meva aventura del córrer.
Va ser un estiu profundament calorós i molt més sota el sol de Valverde de Llerena (Badajoz), un dels primers estius que vàrem dedicar a estudiar LA repressió franquista al poble. S’havia de matinar i treballàvem de valent, prop de les 14 era impossible treure el cap de la porta si no fos per anar de tapa en tapa. Vaig aprendre a córrer en un lloc privilegiat, quan el sol queia i la ment creuava dades, el circuit era unaantiga via fèrrea cap a L’Estanque, i puc assegurar que de les poques zones properes amb prop mes de 10metres quadrats d aigua retinguda allà com per art de màgia.
Soc geòloga de vocació,i tècnic veterinari també per vocació.No sé fer res sense passió, així que podeu imaginar que quan corro ho faig per passió; amor per veure la vida a una altra velocitat que la merament imposada.
De la campinya extremenya vaig passar al Parc Sud de Barbera, El Ripoll de Sabadell i vaig acabar sota la batuta del mr. Pep Molins a la JAS on vaig assolir el que es podria dir alguna cosa similar com destacar. Amb aquesta gran família vaig passar grans moments que encara recordo sobretot en veure a Antentes de nou. Vaig passar per la ruta, la pista, el cros…fins que un dia una lesió en va privar de córrer…no contenta vaig tirar-me per la bici, vaig embogir amb la carretera i vaig treure adrenalina fent ciclocros. Quan vaig arribar a Terrassa prop de mesos de paron en córrer em va semblar una ciutat tobogan, puja baixa baixa puja…i en néixer el meu estimadíssim Jerôme vaig perdre un nord conegut per aventurar-me a altres no tan coneguts.
I havia escoltat parlar dels mossenaires, però no va ser fins aquest any que Laura i Nacho em van portar fins aquí.
I sóc aquí, geòloga per vocació que treballa venen allò que va lligat amb el córrer. D’aquí pocs dies farem el 1er aniversari a. RUnparadis, un projecte ple d allò que som i fem.
I Pep, em mataràs per la crònica tan llarga, així que talla per on vulguis.
Gràcies a tots vosaltres per compartir les primeres hores dels dissabtes, no sé com us dieu tots però sé quan falteu, perquè desitjo veure el riu de gent corrent, fent a la nostra passió un lloc.
Que sigueu feliços TOTS i SEMPRE

Tweet

Tags: Marta Campos, Runparadis