blog.cat d'en Pep

Per primera vegada volem destacar la panoràmica què ofereix la zona on s’inicien tantes trobades. Ens volem imaginar aquest entorn com era abans i ho intuïm; lloc de conreu i bestiar i maneres de viure dels voltants de l’ara ciutat i abans antic poble de Sant Pere.

Es pot córrer per molts llocs: en cinta, per parcs, per carrers, per muntanya, per pista, per molts tipus de superfícies i envoltat de gairebé tot; sorra, neu, roca. Però el que aquí s’endevina que el què preval és fer-ho al costat de gent i, quina gent? la que setmana rere setmana tenim la sort d’aprofundir en el seu coneixement i ho agraïm, en part, a aquests bells entorns que ara semblen ben bé de postal.

Gràcies per fer-ho possible i ens veiem dissabte, a quina hora ? a les 08:00, està. clar.

Sovint veiem amigues i amics que estrenyen vincles amb les seves mascotes i les ensenyen a córrer plegat. Avui en tenim una bona representació amb l’Eva i el seu.

I amb en Dani i en Gilberto, comencem de nou una nova aventura d’una hora

La Maria, que ens va regalar els seus pensaments la setmana passada, al costat de l’Òscar i en Carlos.

I per aquí no hi havíem passat mai, així tota la colla i era per…

trobar una bona panoràmica dels entorns de Torre Mossèn Homs

I aquí ho tenim, i no em negareu que té molt d’encisador.

i ara provant un nou camí amb certa pujada.

I els capdavanters han anat a la cerca de la cua

La Carme, Zico i Isabel, a punt d’arribar al reagrupament

EL que serà el nostre flamant mossenaire d’honor i en Juan Manuel, seguits per l’Anna Cos, que vénen de buscar la cua.

Primer terme d’en Xavi, amb monument i La Mola

Característica principal, anar plegats.

Per dins dels carrers de Matadepera, amb una festa del recliclatge. Fa bona pinta

Al nostre pas, veient lloc bonics, contínuament

Carmelo, incansable anant amunt i avall per no deixar a ningú.

L’esperit d’amistat, que tant ens agrada

Amunt que fa pujada

Tot passant per la masia de Can Torrella, ara restaurant que creiem és del pare d’en Xavi Hernandez, futbolista prestigiós egarenc i del Barça

Lloc agradable d’anar, Can Roure

I moments de repòs a la font i qui vol remullar-se un xic, bé què ho fa

I passant pel pont tremolós

I en Casi i la Carme que tornen per un altre camí, una mica escalonat

Joan Forte i Jordi Viñeta, baixant per llocs amples i bonics

Mossenaire què no recordo nom i la Isabel

Antic mossenaire, que fa temps que no vèiem i que estava d’excusió, amb idea de tornar a entrenar al vostre costat aviat

Juan en volia mostrar un camí que ell coneixia; Dani, Juan, Cris, amics d’en Josep i en Josep.

La Carme es retrat amb la medalla de campiona de Catalunya de 10 qm. de la Llagosta.

Des del dia que el vaig conèixer, amb en Paco hem compartit: entrenaments, xerrades i moltes ganes de fer coses. Amb això, a en Paco no hi ha qui el guanyi. Tota una vida ajudant en tot el que està als seu abast, sobretot des de l’Esplai Guadalhorce i que ens explicarà més endavant.
Al vint-i-cinquèaniversari, vam poder gaudir d’un dia especial. La Milla de Guadalhorce, què va ser genial, amb en Paco al capdavant.
Ara aviat tindrem una gran proposta, i és una cursa solidaria pels trenta anys i que anirem informant.

UNA CARRERA DE FONDO

En primer lugar agradecerte Pep este espacio para contar algo de mi vida.

Yo siempre he comparado la vida como una carrera de fondo donde todas las personas tienen la misma salida y luego según como transcurre la carrera puedes pasar por mejores o peores momentos.

Yo me calificaría un corredor de fondo tanto en el tema deportivo como en lo social y personal, siempre he procurado ser coherente con lo que hacía y hago en todo los sentidos que realizo, y procuro que mis decisiones no provoquen ningún daño a nadie. También en mi vida tengo unos valores y principios que son el de trabajar por una sociedad mas justa, igualitaria y solidaria.

Para ser quien soy he pasado por un proceso de construcción de mi personalidad que comienza en la infancia; he visto a mis padres luchar por progresar dentro de la situación en la vivíamos. Recuerdo que vivíamos en una barraca en La Maurina y después se trasladaron a diferentes cuartos donde convivíamos con otras familias de origen Andaluz. También recuerdo nuestro primer piso en Can Palet así como la transformación del barrio, ciudad y país.

Siempre tenemos que recordar quien somos de dónde venimos y como hemos llegado a hoy en día con todo lo bueno y malo.

De niño tuve curiosidad y afición por el deporte, y ya en la escuela empecé a practicar el deporte rey (fútbol ), pero no se me daba bien.
Fue en mi adolescencia cuando descubrí dos grandes aficiones, una el correr, y otra que sería el compromiso social especialmente en el ámbito del lleure educativo.
A principio de los años 80, un día después de jugar un partido de fútbol sala, descubrí que existía una pista de atletismo, la superficie era de ceniza, y había gente que estaban rodando, y también estaba un grupo de marchadores, esto me causó mucha curiosidad.

En aquellos años Terrassa contaba con una buena afición por la marcha; de hecho cada año se organizaba una competición que salía de la ciudad y llegaba a La Mata.

Desde entonces me entro un gusanillo por el correr, no fue hasta el 81 cuando me fui al Servicio Militar Voluntario, cuando participé en mi primera carrera, lo hice en un Cross en el campamento de Sant Climent de Sasevas (Girona). Recuerdo que lo pase fatal pero lo acabe ya que lo hice sin entrenar y sin pasar ningún control médico ni similar, además iba con esa indumentaria que hacía furor en el ejercito camiseta blanca, pantalón azul y sobre todo las zapatillas tipo tenis de color verdes con puntera blanca, desde ese momento mi vida deportiva se centró en el atletismo que iba alternando con otros deportes según la ocasión. Fue gracias al atletismo que conocí a gente fantástica.

Recuerdo que en esa época salíamos a rodar por la ciudad, y la gente se reía de nosotros por la pinta que llevábamos, las primeras mallas con el pantalón por fuera, las cintas del pelo las zapatillas que nada tenían que ver con las actuales…

Empecé a competir en croses populares, entre ellos el de Guadalhorce gracias al cual conocí e hice buenos amigos y dio pie a desarrollar mi faceta más de compromiso social. Fue en este Cross donde surgió el embrión de lo que sería mi compromiso con la Asociación de vecinos de Guadalhorce, lo que años mas tarde me dio la oportunidad de crear juntamente con un grupo de amigos lo que es en la actualidad el Centro de Esplai Guadalhorce, entidad que se fundó con el objetivo de trabajar por la educación y formación en el tiempo libre de niños/as, adolescentes y jóvenes. De esto hace hoy 30 años que sigo ligado al servicio de la educación y con las mismas ganas e ilusión por conseguir una sociedad mas justa.

Hoy esta entidad realiza una función importantísima en nuestra ciudad y sociedad, actualmente atiende de manera diaria a 70 niños y jóvenes que participan en el Esplai Diario Infantil y el Espacio diario de Jóvenes. Tenemos una lista de espera de más de 80 usuarios, a los que no podemos atender porque no contamos con suficiente capacidad económica y de espacios para atender a estas familias.

Recuerdo la primera carrera importante para mí fue la Jean Bouin en el 83, ya que era la primera vez que competía fuera de Terrassa, también tengo buenos recuerdos de las carreras de fiestas mayores de las ciudades como de los barrios a los que íbamos a competir. Las primeras medias maratones que se empezaron a organizar y que no tenían nada que ver con las que se organizan actualmente, casi todos los que participábamos nos conocíamos y manteníamos una buena relación, por entonces si participaban mas de 300 corredores/as era un éxito de participación. Por cierto la participación de la mujer en este mundillo era muy baja, cosa que hoy en día afortunadamente a cambiado a positivo.

Mi participación en la pista se limito a correr con el Gimnas Can palet que dirigía el Jordi Mangot, las pruebas que realizaba eran de medio fondo y velocidad. Para estas pruebas compartíamos las zapatillas de clavos ya que no teníamos capacidad económica para comprarnos un par de zapatillas por atleta.
Mi vida cambió por una lesión en la espalda, me diagnosticaron dos hernias discales en el 97, todavía recuerdo que tenía pendiente la Medai de Gavà, y la hice como pude.

Después de la operación tuve que tomar una dolorosa decisión dejar de correr, así como toda actividad no solo deportiva sino de vida cotidiana. Inicié la rehabilitación, caminar sin peso, nadar , salir en bici por carretera. Este proceso fue muy duro y largo, pero mi constancia me levaría a conseguir mis metas, volver hacer deporte dentro lo que yo podía. Intento transmitir estos valores de la superación y constancia a mis hijas, para que lo tengan presente cuando se encuentren en alguna situación de este tipo, creo que no hay límites si tú luchas por conseguir tus sueños.

Un día un amigo medico rehabilitador me sugirió que volviera a correr, y automáticamente empecé poco a poco, luego me fijé como objetivo volver a correr la Jean Bouin. La pude hacer y desde ese momento no he dejado de correr medias, 10 km. Carreras populares, alguna de montaña. Comencé a competir en natación, participe en unos cuantos triatlones, volví a subir montañas, hacer travesías. Pero esto lo hago con sentido común y procuro no sobrepasarme con los esfuerzos sé que tengo una limitación, y que la vida me ha dado otra oportunidad para seguir haciendo lo que siempre me ha gustado hacer deporte  ¡¡¡me da la sensación de libertad!!!

Tweet

Només veient com a exemple cadascuna de les fotografies, afirmem que a Terrassa estem de sort de poder tenir aquests entorns.
El record fotogràfic es fa per recordar del que va ser un dissabte qualsevol, on es repeteixen les mateixes circumstàncies i del que es tracta és de compartir.
Hem compartit el plaer de córrer ben acompanyat i el que si veureu, una lluminositat que ens anuncia que la primavera és amb nosaltres i els verds i les flors comencen a estar esplendoroses.
De fa temps que Maria és un referent per moltes noies i just el dia que ja tenia d’ésser Mossenaire d’honor, aquell dia va ensopegar i li vam dedicar «un entrenament què cau bé». La recuperació va ser llarga, per què no aquell dia, però sí que es va torçar el turmell i ens en feia partícips a les xarxes socials.
Avui, finalment, en un dia radiant i la setmana del seu aniversari: tenim aquest fantàstic luxe de tenir el seu testimoni escrit.

La Maria i en David són els dos únics que us miren, a punt de començar a gaudir d’un entrenament que no sabem on ens durà

i des d’aquesta plaça inmmensa, i passant per un lloc ben cuidat davant la Masia de Torre Mossèn Homs: la Capella del Sagrat Cor, de la que en llenguatge clarament telegràfica trobava la següent informació :

Petita construcció del segle XVIII, de planta rectangular, amb absis trapezoïdal i campanar d’espadanya. Forma part de la Torre de Mossèn Homs.

Els germans Gómez, tocant les flors sorgides del no res

Enrique-Nilo i Alberto

Toni, Albert, Natàlia

gent nova en la seva segona vegada entre nosaltres, seguits per Juanjo, Juan i Ruben

David i Sebastian, què gaudeixen i gaudim al seu costat

Guille i Isabel, seguits per en Javi i Imma

Toni, Pedro i Miguel

Soledad, Josep, Manel i LLuís

Josep, mossenaire nou, i Joan i avui amb l’Eva, Diego i Javi

I el progressiu primer, aquí els capdavanters. Gilberto, Toni, Xavi i Fernando

Juanjo i JUan

Juanjo gira aquí, per unes molèsties a la cama

En Hassan avui ens porta un amic nou, què s’estrena

I en Gilberto que havia fet el progressiu en primera posició, ara ha anat amb en Pasqual a la «cua», com mana la tradició

I el segon progressiu, força llarg, amb els germans Gómez, Josep, Pasqual i Gilberto

Soledad, molt contenta i en forma

Juan Manuel al costat de la Maria, que avuí ens regalarà l’oportunitat de ser la nostra «Mossenaire d’honor» si la veieu feliciteu-la per doble motiu: pel seu aniversari de neixement d’ahir

la foto als gronxadors, ja és una tradició i girebé no ens queden columpius per tots. Una colla excepcional, integrada per gent vinguda de molts llocs i als que us agraim que feu gran el projecte.

I tornem cap a casa, Terrassa

I vist des de la cua, gaudint de les bones converses

Ens sentim feliços de què amb aquest invent, gent que no ens coneixíem de res, ara tenim coses en comú i detalls d’amistat

La veiem sovint entre nosaltres i ara en sabrem més coses. El que si sabem que ens agrada entrenar al seu costat i que la veiem en constant millora i fa poc, a la cursa Solidaria que es va fer a Terrasa, deia que millorava en marques, també. Nosaltres el que volem és agrair-li què ens regali la seva companyia tots els dissabtes, tot desitjant-li la millor de les sorts.

Per cert; penso que sempre quedes bé a les fotografies i… avui encara més.

Quan el Pep et diu: “com ho tens avui Maria?… fa uns quants dissabtes que t’ho vull demanar però estava esperant que fes un bon dia!”… no t’hi pots negar!! Sobretot, quan ho tenim pendent de fa ja uns quants mesos… aproximadament des de la meva caiguda aparatosa!! Jeje! Per cert, pels que us ho veu perdre, el Pep te un ampli reportatge fotogràfic!!…

Doncs sóc la Maria, de Terrassa, encara que he passat mitja vida fora; i sóc relativament nova en això que es diu “sortir a córrer”.

Per tant, no puc començar com tants dels mossenaires que escriuen en el fantàstic bloc del Pep i que llegeixo cada setmana, explicant la pila d’anys que fa que corro, o totes les curses en les que he participat, o les meves marques personals. No… jo ara fa un parell d’anys que vaig començar, animada pels companys de feina i per intentar deixar el tabac, posar-me en forma… així que em vaig posar al Google i vaig buscar: “¿¿como empezar a correr??”… J

Bufff, que dur que se’m va fer al principi!

Ara, després d’haver vençut els mals hàbits,haver caigut unes quantes vegades més, i amb prou bona forma, segueixo corrent, perquè m’agrada, perquè m’ho passo bé i sobre tot per poder passar aquestes estones amb aquesta gent tan genial i amb els companys que m’acompanyen cada setmana i que m’animen i motiven a seguir!.

Moltes gràcies Pep per fer-me mossenaire d’honor…i si us plau fes-me sortir bé a la foto! J

Tweet

Quan s’està baix de bateries, sobretot anímiques, la millor manera de carregar-les és apropar-se a gent amb la qual t’hi trobis bé; i amb una bona combinació d’esport, natura i sobretot: conversa. Saber què tal li va a tothom i fer un tomb per l’entorn. Continuar pensaments engegats plegats i pensar del futur, tot no oblidant el nostre passat. Qui diu que no s’ha de mirar enrere, igual pot oblidar coses bones. S’ha de mirar cap a totes bandes i saber que no existeix una raó
absoluta, si no unes raons compartides i què la majoria perseguim el bé comú.

El títol també ve donat per què el fotògraf, és a dir l’autor d’aquesta memòria, i donat què no va posar les bateries a carregar a l’endoll elèctric, en un moment li va aparèixer aquell missatge què molts rebem al llarg del dia: «bater.agotada» . Quina frustració i ensurt en aquest moment,

Va passar en un moment important, donat què la fotografia de família que caracteritza el moment culminant de l’entrenament, va estar a punt de no poder-se fer. Segur que no hagués passat res i no passava d’anècdota. Però amb un fil d’energia la càmera es va tornar a encendre i ens va permetre tant de segellar un dia únic a la terra «mossenaire». No tornarà a haver-hi un 29 de març de 2014, envoltats de persones què no sempre son les mateixes, i que tenen aquest fil
conductor. Les cares expressen tota aquesta incertesa fotogràfica.

les noies somrient, la Carme i la Laura, mentre tots esperem el xiulet de sortida

Toni de verd i en Chema amb tapacoll

Polces dels Martin

Al mig en Xavi què llegíem que els divendres està amb una ong repartint menjar a gent molt necessitada.

Miguel, Toni, Javi, ALberto, Joan

Emilio i més endarrera en Carmelo

Oscar i de vermell en Marc

Inma i Casi

Joan Forte i Enirque Nilo

Moment de l’arribada del primer progressiu, el que va fins la torre

I el nostre «Mossenaire d’honor» estava a tots i al capdavant. En Marc Sala.
A més ara retornant a la cua.

Els capdavanters també han estat; l’Óscar Sánchez, Óscar Ruiz, Carmelo, Migiuel i el nostre mossenaire nou: en Gilberto

Moment de qualitat, amunt i avall

I aviat hi som tots

La veritat que extraordinària la presència de tants mossenaires

Carmelo, seguit pel Victor i amb el dit amunt en Nacho

Laura, Eva, Jordi, Diego


Ens creuem amb més esportistes i cada dissabte i molts amants de les btt’s

I en el progressiu amb forta pujada, aquests mossenaires han estat els capdavanters: Montilla, Victor, Marc, Javi

I en el tercer progressiu, ha estat l’Emilio el primer, seguit per en Marc Roura.
Tot seguit per en Marc Sala, Montilla i Toni Arranz

retorns d’en Marc Roura a buscar amics

Marc Sala i Toni. I també s’ha provat en Gilberto

I ja hi som tots.

I en aquestt progressiu força llarg, en Marc, Carmelo i Toni.
No cal dir que el «Mossenaire d’honor» avui ha treballat de valent

El dia de l’estrena d’en Gilberto, amb en Víctor immortalitzem el moment

En Marc Sala, que li agrada molt la fotografia, s’ha oferit a fer fotografies i només ha retratat en Carlos: tot seguit «Bateria Agotada»

i un bri d’energia ha permés fer la fotografia de família mentre ens reagrupem després de la llarga pujada. Gràcies amigues i amics per permetre fer els dissabtes tan genials.

Com diem moltes vegades, la millor manera de conèixer a les persones és a més de córrer amb elles, parlar: que ens dediqueu aquestes presentacions.
I cada setmana és l’apartat que molt ens agrada, ja que ens fa sentir-nos més propers i ens ajuda a continuar creient que: val molt la pena.

Quan llegim a en Marc, ens fa sentir bé i alhora aprenem i ens fa propers.
Contents de saber el que ens dius i afalagats alhora així com aprofitar aquest a
partat per desitjar-te el millor i per molts anys seguim trobant moments comuns.
Gràcies

Quina alegria i alhora responsabilitat tens quan el Pep s’apropa a tu i et diu: “Marc vols ser mossenaire d’honor aquesta setmana”? Doncs això és el que em va passar dissabte just abans de començar l’entrenament amb els Mossenaires.

Doncs aquí estic. El meu nom es Marc, tinc 43 anys i tot i que tota la meva vida he fet esport, tan sols en fa 5 que vaig començar a córrer quan amb un grup d’aficionats a l’esport i al “running” coneguts del Club de Tenis
Sabadell vam començar a sortir a entrenar a les tardes i d’allà va sorgir un grup anomenat Runners online per compartir l´afició per aquest esport:
http://runnersonline.blogspot.com.es/

I així és com comences a apuntar-te a les primeres curses de 10km i t´animes, et motives i entrenes una mica més cada setmana. Arriba el dia que t’estàs inscrivint a una mitja maratró i just quan l’acabés i encara amb el cansament al cos però amb l’alegria de ser “finisher” ja penses a fer-ne més i arriba aquell dia tant somiat que et trobes a la línia de
sortida de la Marató de Barcelona, i la fas, i l’acabes…

El millor de tot però és preparar aquests reptes, compartir entrenaments amb els companys, conèixer gent nova que es va afegint al grup, gaudir de les curses, ajudar a companys a aconseguir els seus reptes i veure com altres companys t’ajuden a tu per fer possibles els teus petits-grans somnis esportius.

I arriba un dia en què mires enrera i et dónes compta de tot el que has estat capaç de fer…fins i tot t´has atrevit amb un Ultra Trail i estar 17 hores per les muntanyes i aprendre a gestionar lo físic amb lo mental per no defallir i poder crear la línia d´arribada.

Poder correr la Mitja Marató de Formentera al costat del mític Abel Antón entrant amb ell a meta, compartir uns km de cursa a la Mitja Marató de Sitges amb el “gran” Miquel Pucurull, un dels corredors populars amb més carisma de Catalunya que amb 75 anys continua corrent curses populars o estan durant mesos entrenant dur amb un company per aconseguir
plegats baixar de les 3h en una marató. Són moltes les vivències que cadascú de nosaltres com a corredors amateurs passem i recordem per sempre més.

I arriba un dia que et veus compartint entrenamnet amb un grup anomenat “Mossenaires”. Tot i que ja feia temps que havia sentit a parlar d´ells i fins i tot algun dissabte al matí mel´s havia creuat pels voltants de Mossen Homs quant jo entrenava per aquells camins, no va ser fins fa un parell de mesos que vaig poder tenir l´honor de fer el meu primer entrenament amb tots vosaltres.

A part del caliu que es respira en aquestes sortides Mossenaires, la figura del Pep Moliner, i tot el que fa per aquest grup d’aficionats al córrer es d’admirar: animant i guiant setmana rere setmana aquest fantàstic grup, fent de corredors que es reuneixen cada dissabte a les 08 del matí a la Torre Mossen Homs del matí, per gaudir de l´esport, de la natura i per compartir xerrades i experiències .

Enhorabona Pep Moliner i Mossenaires per fer gaudir d’aquest esport a aficionats al món del “running”. Animo a tots aquells que encara no hagin gaudit d´alguna d’aquestes sortides els dissabtes al matí que ho provin. Val la pena.

Fins el proper entrenament Mossenaires.

Tweet