blog.cat d'en Pep

Enguany els reptes els tinc superats almenys a dia d’avui. Ara em faria il·lusió, donat que no m’he lesionat amb tota la tralla que no es poca, de fer la Montserrat-Reus, del mes de juny. M’adono que no puc portar els ritmes d’abans, però en conformo en que he tingut una temporada divertida.Aquest diumenge, al igual que l’anterior, no tenia previst fer una cursa de muntanya i com que la Montse em va dir que en Bernat estaria fent la que es celebrava a Manresa, sense dubtar-ho m’apunto a veure que passa. Durant la setmana anava plovent i això no presagiava res bo.Arribo a les pistes d’atletisme del Congost on em trobo a l’Eugeni i en Sebastian. El primer disposat a realitzar el repte, amb en Sebastian com a espectador i fidel acompanyant del seu amic i pare del nostre Javi de Sevilla. Veig arribar la Montse i familia i aviat rodem amb en Bernat, per les pistes tot rememorant vells temps.Només començar i fangeig que feia presagiar que la cosa seria per enmarcar i em poso darrera la gent i vaig fent sense amoïnar-me d’agafar posicions, tan sols no patinar. Anem fent i al començament inclús anem per una carretereta local i aviat enfilem cap la muntanya on al cap de poca estona ja no dominava els meus peus. Haig de dir que en un punt l’amic que duia al darrera m’ajudava a enfilar-me donat que no era capaç d’avançar. I és clar, primera tocada al pompis impulsiva. Però, el pitjor estava per arribar. En un cert punt de la pujada tots anàvem agafats per les herbes i matolls que ens servien de lianes i, segona empenta al mateix lloc, ara per un amic diferent. Deu ser que és el lloc per millor agafar, però la veritat que després de pràcticament vint-anys de curses, era la primera vegada.A la baixada algun conegut em deia que ja quedava poc per anar per terreny pla, el futur sogre de’n Fabra, donat que la baixada i per mi de pànic. Quan em passaven gent, feia fredar el domini i la rapidesa baixant. En el meu cas, més prop de caminar que de córrer. Ara, m’ha quedat un record profund i bonic i ganes de tornar-hi. A l’arribada uns bons talls de coca i per repetir, amb begudes a dojo, amb bons porrons de vi dolç, com servei de dutxes i tot el que representa sentir-se molt ben tractat. Una cursa del tot recomanable i content d’haver encertat en la decisió d’anar-hi.En Bernat ho fa molt bé i va arribar un quart abans que jo, així com l’Eugeni que també va fer un paper molt digne, com no podia ser d’altre manera.

Bernat, Jordi Torres, Dani Mañosa, Josep Casals i Marta

En Dani i en Jordi son ells dos bons amics. Al Dani el conec des de que erem molt menuts, del barri, donat que érem veïns i, en Jordi, vivia al carrer Vallparadis i anàvem a la mateixa escola i sempre ens recordem els uns dels altres. La Parella Josep i Marta, de Manresa: dos mossenaires il·lustres i que corren plegats i amb un molt bon estil.

En Bernat, un fenòmen que domina tots els terrenys i ho fa digne de molta admiració per part meva.

Tot plegat, uns molts bons records.

Estrec la crònica del blog de Manresa:

Manresa, 29/03/09La 2na Cursa de Muntanya de Manresa es recordarà per la duresa que avui han hagut de suportar els corredors que han pres part en aquesta segona edició. La adversa climatologia viscuda hores abans a Manresa feia inviable pujar al Collbaix amb l’equipament per mesurar la cronometrada, i per tant aquesta s’ha hagut de anul.lar.Tot i aixì s’ha mesurat la crono del que finalment ha estat el guanyador: AGUSTI ROC ha pujat el Collbaix en 8’27» en unes condicions de terreny que feia quasi epic poder donar una gambada en positiu. Tot i les condicions adverses, avui hi havia «ganes» de correr, amb 249 corredors a la sortida dels 288 inscrits (superant els 212 inscrits de la primera edició), i això s’ha traduit els excel.lents registres dels dos atletes que han comandat la prova des de el tret de sortida. AGUSTI ROC i JUST SOCIATS. Els dos atletes han anat junts des de la sortida. En el quilòmetre 9, SOCIATS avantatjava a ROC en 14 segons, però aquest ha aconseguit atrapar de nou al corredor de CA Manresa, per avançar-lo i deixar-lo i a partir del quilòmetre 14, ROC s’ha llançat cap a la victòria en aquesta segona edició.ROC ha estat finalment el clar guanyador de la prova amb 1h14’05», avantatjant en poc mes d’un minut a SOCIATS (1h15’13»). El tercer graó del podi ha estat per el callussenc JOSEP BARRUFET (1h18’54»).En l’apartat femení, la vigatana LAIA ANDREU ha estat l’atleta que ha dominat durant tota la prova, guanyant amb 1h34’15». La manresana NURIA PICAS (guanyadora de la primera edició) ha estat segona amb 1h37’36», i tercera ha estat l’especialista de muntanya de CA Manresa MARTA BUSQUETS amb 1h40’11».Finalment han estat 243 corredors els que han acabat la prova (198 van fer-ho en el 2008).Ha estat una cursa plena d’imatges d’extrordinaria bellesa, per poder veure l’esforç amb que els corredors han hagut de posar-hi per superar situacions de dificultat degut a la precarietat del terreny.

Tweet

>

Enguany els reptes els tinc superats almenys a dia d’avui. Ara em faria il·lusió, donat que no m’he lesionat amb tota la tralla que no es poca, de fer la Montserrat-Reus, del mes de juny. M’adono que no puc portar els ritmes d’abans, però en conformo en que he tingut una temporada divertida.Aquest diumenge, al igual que l’anterior, no tenia previst fer una cursa de muntanya i com que la Montse em va dir que en Bernat estaria fent la que es celebrava a Manresa, sense dubtar-ho m’apunto a veure que passa. Durant la setmana anava plovent i això no presagiava res bo.Arribo a les pistes d’atletisme del Congost on em trobo a l’Eugeni i en Sebastian. El primer disposat a realitzar el repte, amb en Sebastian com a espectador i fidel acompanyant del seu amic i pare del nostre Javi de Sevilla. Veig arribar la Montse i familia i aviat rodem amb en Bernat, per les pistes tot rememorant vells temps.Només començar i fangeig que feia presagiar que la cosa seria per enmarcar i em poso darrera la gent i vaig fent sense amoïnar-me d’agafar posicions, tan sols no patinar. Anem fent i al començament inclús anem per una carretereta local i aviat enfilem cap la muntanya on al cap de poca estona ja no dominava els meus peus. Haig de dir que en un punt l’amic que duia al darrera m’ajudava a enfilar-me donat que no era capaç d’avançar. I és clar, primera tocada al pompis impulsiva. Però, el pitjor estava per arribar. En un cert punt de la pujada tots anàvem agafats per les herbes i matolls que ens servien de lianes i, segona empenta al mateix lloc, ara per un amic diferent. Deu ser que és el lloc per millor agafar, però la veritat que després de pràcticament vint-anys de curses, era la primera vegada.A la baixada algun conegut em deia que ja quedava poc per anar per terreny pla, el futur sogre de’n Fabra, donat que la baixada i per mi de pànic. Quan em passaven gent, feia fredar el domini i la rapidesa baixant. En el meu cas, més prop de caminar que de córrer. Ara, m’ha quedat un record profund i bonic i ganes de tornar-hi. A l’arribada uns bons talls de coca i per repetir, amb begudes a dojo, amb bons porrons de vi dolç, com servei de dutxes i tot el que representa sentir-se molt ben tractat. Una cursa del tot recomanable i content d’haver encertat en la decisió d’anar-hi.En Bernat ho fa molt bé i va arribar un quart abans que jo, així com l’Eugeni que també va fer un paper molt digne, com no podia ser d’altre manera.

Bernat, Jordi Torres, Dani Mañosa, Josep Casals i Marta

En Dani i en Jordi son ells dos bons amics. Al Dani el conec des de que erem molt menuts, del barri, donat que érem veïns i, en Jordi, vivia al carrer Vallparadis i anàvem a la mateixa escola i sempre ens recordem els uns dels altres. La Parella Josep i Marta, de Manresa: dos mossenaires il·lustres i que corren plegats i amb un molt bon estil.

En Bernat, un fenòmen que domina tots els terrenys i ho fa digne de molta admiració per part meva.

Tot plegat, uns molts bons records.

Estrec la crònica del blog de Manresa:

Manresa, 29/03/09La 2na Cursa de Muntanya de Manresa es recordarà per la duresa que avui han hagut de suportar els corredors que han pres part en aquesta segona edició. La adversa climatologia viscuda hores abans a Manresa feia inviable pujar al Collbaix amb l’equipament per mesurar la cronometrada, i per tant aquesta s’ha hagut de anul.lar.Tot i aixì s’ha mesurat la crono del que finalment ha estat el guanyador: AGUSTI ROC ha pujat el Collbaix en 8’27» en unes condicions de terreny que feia quasi epic poder donar una gambada en positiu. Tot i les condicions adverses, avui hi havia «ganes» de correr, amb 249 corredors a la sortida dels 288 inscrits (superant els 212 inscrits de la primera edició), i això s’ha traduit els excel.lents registres dels dos atletes que han comandat la prova des de el tret de sortida. AGUSTI ROC i JUST SOCIATS. Els dos atletes han anat junts des de la sortida. En el quilòmetre 9, SOCIATS avantatjava a ROC en 14 segons, però aquest ha aconseguit atrapar de nou al corredor de CA Manresa, per avançar-lo i deixar-lo i a partir del quilòmetre 14, ROC s’ha llançat cap a la victòria en aquesta segona edició.ROC ha estat finalment el clar guanyador de la prova amb 1h14’05», avantatjant en poc mes d’un minut a SOCIATS (1h15’13»). El tercer graó del podi ha estat per el callussenc JOSEP BARRUFET (1h18’54»).En l’apartat femení, la vigatana LAIA ANDREU ha estat l’atleta que ha dominat durant tota la prova, guanyant amb 1h34’15». La manresana NURIA PICAS (guanyadora de la primera edició) ha estat segona amb 1h37’36», i tercera ha estat l’especialista de muntanya de CA Manresa MARTA BUSQUETS amb 1h40’11».Finalment han estat 243 corredors els que han acabat la prova (198 van fer-ho en el 2008).Ha estat una cursa plena d’imatges d’extrordinaria bellesa, per poder veure l’esforç amb que els corredors han hagut de posar-hi per superar situacions de dificultat degut a la precarietat del terreny.

Tweet

Aquest repte de tornar a fer 100 quilòmetres per una pista d’atletisme
homologada, i a més a casa Terrassa, se’m va passar pel cap mentre feia
la Matagalls-Montserrat 2008. Penso que és més fàcil que enfrontar-se als
mals camins, a la son, al fet de perdre’s i per acabar-ho d’adobar quan arribes
a Monistrol encara et resta pujar pel camí dels tres quarts, amb uns graons
irregulars. Després un cop allà tornar a casa.
Era la cinquena vegada que anava a les pistes ganes d’arribar fins al final.
Observo com cada cop que la gent habitual, que m’envolta. s’esvalota, però
tampoc gaire, quan els dic les meves intencions. Una setmana abans havia
provat com quedava físicament després de fer uns seixanta quilòmetres en
dos dies i francament, va ser molt positiu. Això em deia que per què no ?.
A més son unes pistes que sempre he estimat, tot i que ara ja he deixat
d’anar-hi amb la regularitat que ho feia.
A les quatre de la matinada sense voler-ho els ulls em fan observar els dígits
dels rellotge, per no dormir-me, i sense sacsejar-me massa em prenc una
bona dutxa i faig un bon esmorzar que el dia abans m’havia posat apunt la
meva estimada Marisol, què viu i suporta la meva il·lusió per l’esport. Em
connecto una mica a internet per saber les noticies del dia i mirar els meus
correus electrònics per saber si hi ha cap novetat. D’una manera meticulosa
i, com feia fa anys, començo a embolicar dit per dit dels peus amb esparadrap,
així com les zones susceptibles de crear butllofes, també a zones del pit,
etc. poso vaselina a altres llocs que alguna vegada m’han fet patir. Quan
s’apropen les sis busco agafo la matela , amb rodes, per què alguna vegada
també he patit sobretot després de traslladar el material i tot allò que solen
donar. Camino sense preses pel meu barri, Can Palet, i quan veig que les
pistes ja estan il·luminades i al pàrquing hi arriba un cotxe amb matrícula
francesa, d’on surten dues ombres que eren els meus admirats Henry Girault
i Guy Long, personatges trets d’un llibre d’aventures. L’un record Guiness
en quan a quantitat amb cinc-centes seixanta nou proves finalitzades i l’altre
amb dues centes seixanta vuit , les de’n Guy. L’Henry venia a fer el cent i
en Guy el cinquanta. Crec que l’Henry em recorda lleument i de fet va ser
de qui primer vaig veure la possibilitat de fer algun cent a la meva vida. Vaig
pensar: si aquest bon home bé de França només donar voltes a les meves
pistes, jo que les tinc tan a l’abast: per què no? Hores d’ara només n’he fet
cinc aquí i disset amb total de cent, i n’estic cofoi.
Arribem i veig als que serien els meus companys de ruta, entre preocupats
i il·lusionats per començar, prop de les pistes. Només queda mitja hora, i
ningú escalfa: es clar. Arriba el controlador, l’Andreu Ballbé, que escampa
les seves catifes i està parlant amb en David Otero, m’hi apropo els ofereixo
la ma i continuo fins una zona habilitada a l’efecte per encabir les nostres
pertinences i per aixoplugar-les. Per sort gràcies, donat que més tard un
ruixats ens deixarien prou xops, almenys les nostres pertinences quedaran
protegides de l’aigua. Faig unes fotografies i quasi espressament quedo
endarrerit per no anar al ritme fort dels meus companys, donat que em conec,
tot i que miro la distància i la vaig mantenint volta a volta. Entre nosaltres
una noia, amb un estil impecable, la Cristina, i un aspecte juvenil que em
fa pensar que aquell ritme li passaria factura, i res més lluny. Durant tota la
prova tenia un aquest estil força bonic i estable i no li vaig observar símptoma
de cap defalliment. Em deixo guiar per les meves sensacions i noto que no
em canso gens i que passen els quilòmetres com si res. Porto el meu aparell
de mp3 o porto temes que m’agraden dels Gossos, el Pets, la Darma, Gerard
Quintana, algun èxit, també com Carros de Foc i en un cert moment una
coral amb l’himne de Catalunya. Tot això em fa anar a ritme i ven acompanyat.
De tant en tant i pasades les nou del mati comencen a venir coneguts; penso
que alguns pensant que fèiem una bona bogeria i d’altres amb certa admiració.
Penso que a d’altres països és una prova ja consolidada i aquí n’anem
aprenent. Qui va dur la prova a l’estat espanyol va ser el càntabre Soto Rojas
i a Terrassa en Jordi Mangot, tot i que ara l’associació Mitja Marató de
Terrassa en és l’organitzadora i crec que li està agafant afecte a la prova,
tot i conèixer les reticències que tenien a aquestes esdeveniment. Entre ells
el sots president va ser amb qui primer em vaig apropar a l’únic club que
practicava fons «Fondistes de Terrassa», en Mota, president d’aquest club
fons a la dècada dels nouranta, al qual vaig pertènyer. L’actual president de
l’Associació Mitja Marató, l’Otero, va ser el meu primer company més seriós
que vaig tenir quan començava: Pep Mota i David Otero van ser importants.
Sento agraïment per ser els primers, després n’han vingut un bon grapat de
molt importants als quals m’hi sento molt agraït, com als entrenaments
mossenaires i tots els seus integrants.
El meu cap es distreia moltes vegades amb els meus companys de prova
com el mateix Xavi Larruy, que teníem molts quilòmetres per animar-nos
mútuament; com anècdota comptaven les vegades que ens aturàvem a fer
pipi (amb perdó). M’anava guanyant: quan vam encetar les converses anàvem
distanciats em duia moltes voltes; però a en Xavi, per uns senyals a la cama
de tant en tant, feia alguna parapeta i passàvem alguna volta separats, però
un bon grapat de quilòmetres van ser fets en comú. Va ser bonic.
Entre els terrassencs, tenia dos coneguts: l’un en Jordi Font que feia la prova
a l’estil de la marxa però que malauradament es va retirar i l’altre en Juan
Manuel Muñoz que debutava en la distància i la va finalitzar amb un molt
bon estat. Enhorabona ! i ara ja ets un corredor de cent, i amb una marca
sub-10
Cada volta veia a la Nuria pel carril dos, que ho fa per no interrope, per la
qual cosa feia més distància i que ja sap que no podrà acabar. És un corredora
excepcional i amb un esperit de sacrifi fora del comú. A més porta el club
de 100 com si fos un fill.
El meu pensament estava, també, a l’espera de veure a començar les curses
que es farien a partir de les quatre; amb aquestes arribaven més gent que
ens animava i impagable la presència als trets finals de la prova com; Martin
Molina que estava a primera hora del matí fent fotografies que no l’hi van
sortir, per tanta foscor. Marisol, A.Cos, C.Ballesteros, Pedrero,Vicenç Solé,
la Marta Oliveró, Bernat, Montse, Arnau, Olivia, José Carlos, Enoc, Joaquin
Izquierdo, Folch, Pili, Dani, Julia, Ortega, Esteban, V.Gonzalez, Marià i Lluis,
Casimir, 6q i Laura, Issaac, Tito, Lluis i fill, Manel i Ayala, Climent, David,
Mangot, Asin, Marinelo, S.Aragonès, J.Expósito, Juan José (mi primo),
M.Otero, Dolors Vilà. Bé si em deixo algú, que m’ho faci notar, donat que
segur que serà així i em sabrà greu i segur que va ser important.
El fill del Marià, en Lluis, almenys va fer tres quilòmetres al meu costat.
Alguna volta amb l’A.Cos, Marià, Manel, Folch
L’Eva Fontecha, que estava treballant amb el xip, era de les més sorolloses
a l’hora d’animar i de fet ho aconseguia. Gràcies.
Durant la prova observava un dels meu ídols que anava fent gestes d’anar
enfonsat, en Paris: però que se li havia posat al cap acabar com aixi va fer.
Ell ja sabia que aquell no seria un bon dia molt abans de començar: tot i aixì
va arriscar i va acabar patint un munt.
De vegades a algú li dono l’exemple de que quan es veu un corredor a la
pista pensi que si hagués anat en linea recta, quan va pel quilòmetre 85 està
a Malgrat de Mar si ha sortit de Terrassa i pots imaginar lo cansat que va.
El que passa que des de fora sembla que puguis anar més ràpid i en canvi
vas contemplant la possibiliat de deixar-ho i tens una lluita interna. Ja sobre
el 95 estariem donant voltes per Lloret i encara ens en quedarien cinc. Així
de vegades s’ha de veure. Entenc que son símils més gràfics que el fet de
que cada volta sembli fàcil per un corredors descansats que s’ho puguin
mirar des de l’exterior. Per exemple; vaig sentir qui deia quan ni tan sols
estava a mitat «vinga apreta» o «ei, que arribaràs l’últim». Els que estem
acostumats, no ens afecta, encara que entenem que l’aspecte que donem
és d’anar molt abatuts i segur que en tenim motius.
Segur que pel cap em van passar mil coses, però tampoc es tracta de dirles
totes. Poso la classificació, amb els temps de passada que ens van
facilitar.

En quan a obsequis, va estar molt bé. Molts detalls com: ulleres de sol, cava
de marca de l’organització, runyonera, samarreta de cotó amb inscripció,
motxilla travessera, copeta menuda bonica, i sembla que res més.
També mencionar als voluntaris que ens ajuden molt. Recordo en especial
un home que atenia les meves necessitats d’hidratació.
Gràcies a tots i ara a pensar en un altre.

Amb en Xavi Larruy, van fer un bon tàndem

Ja voltavem els nouranta quilòmetres: com de Terrassa a Malgrat

Saludant a tothom

Molta estona vas sol

FOTOGRAFIES DE L’EVA FONTECHA

Tweet