juny 13 2010
>Forma part del joc
>Una temporada que sempre recordaré. He gaudit com si fos el primer any quan descobreixes el mon del córrer. Inicio la temporada amb a un estat físic patètic. No vaig poder seguir als meus amics d’entrenament, els egaramossenaires, el primer dia. Vaig tenir de girar cua. Aquesta cura d’humil-tat em va portar a buscar refugi a la muntanya. Sona estrany, però això vol dir: pujar Mola i Montserrat. Aquests entrenaments que omplen l’esperit i donen sentit(atlètic) a la vida i amb l’objectiu d’iniciar amb la novena Matagalls. Fer-la amb un amic, en Vicenç,
que m’ha fet gaudir d’allò més i posar a prova si els entrenaments han servit, i va ser el punt d’inici de la recuperació.
Fer un cent de pista, a un entorn que m’ha acompanyat tants anys i fer un una cosa qualificada de bojos, que tot i que em va deixar K.O., però enlloc d’enfonsar-se, 
fer a Calella les sis hores de resistència 
i
tornar a pensar en anar a fer Marató a terres Valencianes, que sempre m’ha deixat bons records i on tinc el meu debuti la millor marca de la vida.
Fer la mitja de la meva ciutat amb uns bons amics,tot i ser de la co-capital, amb això fem broma, que alhora van fer d’ajut a retornar a gaudir de ritmes exigents, per la meva capacitat. 
Gaudir d’uns entrenaments inter-setmanals, amb llum frontal pel mig del camp a les fosques 
i que els entrenaments mossenaires un gran plaer d’una companyia impagable i la possibilitat d’anar coneixent grans persones cada cap de setmana, que tornen i tornen i acabes coneixent.
Assolir un parell de podis, un a una mitja marató. 
Tot plegat, em fa qualificar la temporada d’excel·lent.
La part negativa; quan millor estàs et trenques. Lesió muscular al canto. Tendinitis i sòleo repercutit. No sabia ni que tenia aquest muscle. A fer bondat. Tres setmanes passan-t’ho retirat, sense gaudir de totes les virtuts d’aquest esport. Aquest cap de setmana ja he pogut anar a un ritme que no m’ha donat molèsties, ahir vaig tenir la possibilitat a la cursa de Sant Llorenç, com a la cursa del Bon Aire, d’anar amb la meva muller i la culminació avui, que anant amb un bon amic i hem fet plegats la cursa del Poble Nou, acabant molt animat. L’esport és molt bo i així ho tenim entès, però ens hem de fer a la idea que qui juga amb foc es pot socarrimar. Ara que, ens enforteix. Forma part del joc.
Bé, gràcies per escoltar els meus pensaments en veu alta i aquesta setmana a veure si ja puc normalitzar els entrenaments. I si no, paciència. Segur que ens veurem. Ja saps on soc.
>Quanta raó tens. Aviam si et fan capgrós !!!
>Xavi, no hem posis nerviós, més del que ja ho estic. Vaig estar tres setmanes com un flam per tenir que parlar en públic i dir algo interesssant, que no se si vaig aconseguir i donava el tema "Cap gros" per "historia". Emocionant això si. Ànims Xavi, a veure quan ens veiem. Recordo que tot i tenir samarreta, encara no hem tingut l'honor de tenir-te com a "Mossenaire".
>Hauré de buscar-la, la samarreta. No sé on la tinc !!!
>Hola Pep,Doncs noi, llegint aquesta entrada t'he de felicitar novament, així són les coses, jejeje… ara en sèrio, certament has obtingut uns resultats espectaculars. Però com diu en Kilian Jornet -què ràpid que ha madurat aquest noi!- hem de mirar endavant per seguir el nostre camí. Tot i que personalment porto uns dies també rememorant aquesta temporada i n'estic força satisfet, doncs sembla que m'he trobat amb mi mateix en aquesta activitat que tant ens agrada.I cuida't!!! que la lesió aviat serà història
>Luigi; Estic content de que tenim aquesta similitud amb el que ens agrada, i a més ,se que estimes profundament i molt més que jo, les mateixes coses. Només cal seguir-te.Miraré endavant seguint el savi consell de'n Kilian i teu, tot i que, rememorar als blogs és repassar el que deixes endarrera.Una forta abraçada Luigi i fins aviat.