set. 20 2010
“Els Pals de la Matagalls”
"Els Pals de la Matagalls",
era la novetat de la meva desena participació i he dit que penso que
sigui la darrera. No per res, si no per què penso que ja està bé. Si,
unes hores abans preguntava a un expert si em recomenava usar pals
d’alumini per fer la travessa. Al no obtenir resposta, per què ja es sap
internet… els vaig agafar i van ésser protagonistes.
Abans la prèvia de que a la sortida, on ens ha fet de taxista l’Albert
Ureta, hi arribo a recollir el pitrall, que tenia reservat per sortir a
una hora prefixada: 16:02 i que es surt minut a minut en grups d’uns
cinquanta a l’hora, i que m’afanyo a recollir junt amb en Jordi Vinyeta i
en Jordi Gallego.
Mentre esperem, una fina pluja ens fa la murga. Veig al col·lectiu com
la majoria amb les seves capellines o impermeables, la majoria molt
eficients, estan influïts per aquest plugim, molt suportable. Al matí,
vaig anar a un comerç de tot a cent, o a setanta cinc cèntims, a comprar
un parell de bosses de plàstic amb forma d’impermeable i que em vaig
col·locar, no sense certa vergonya. També dir, que duia un impermeable,
dels anomenats normals a la motxilla, però que preferia mantenir eixut
per més endavant. El cert que no vaig utilitzar.
Sense massa temps per badar, donat que aviat es fa l’hora i en fila
sortim tot col·locant-nos una argolla plàstica per ser identificats com a
inscrits, per diferenciar-nos d’excursionistes que comparteixen la
marxa i no estan apuntats.
Com que he sortit d’hora els camins estan menys concorreguts i es pot
córrer amb suavitat tota la primera part, excepte on les pujades es fan
esgotadores. Arribes al primer control on sotmets la targeta que duem al
control de codi de barres i que faràs en deu ocasions. L’avantatge
d’haver anat tantes vegades a fer la travessa, és que sorpreses poques.
Els pals eren protagonistes, per què de moment, tot i no fer massa nosa;
no saps per on agafa’ls i et mantenen ocupat. Primer endevinar la mida
que en que la part graduable has de situar el pals: es nota que ho
domino. Després, entre la bossa de plàstic que duc al damunt i que
gràcies a la motxilla va força bé i que li dono alta nota d’efectivitat.
Manté el cos calent. No et mulles i no pesa gens. M’alleugereix veure
que algú ha triat per impermeable aquest símil de bossa d’escombraries.
En la primera part, menjo una galeta de musli i faig un traguinyol a un
preparat de beguda isotònica que duia des de casa. Tinc que dir que cada
vegada que feia qualsevol moviment diferent, els pals se
m’entortolliguen i recordo prop d’Aiguafreda, que per poc vaig de nas a
terra.
Però, bé a aquesta localitat
veig un avituallament molt nodrit de l’organització, que no hi havia
estat, i bec un te, menjo mig sandwich de tonyina i replego una ma
d’avellanes, per encarar la pujada, ara si amb l’ajut d’aquests pals que
tan m’hi estic referint. Aprofitant que la llum diürna permet veure bé
on trepitges i que em sento bé, corro per tot arreu on es pot i els pals
son de gran ajut per donar seguretat a les passes.
Coincideixo amb tres coneguts, els germans Cobo, que surten amb la
intenció de portar al més jove de quinze anys fins a Matadepera. Xerrem
una estona, però jo continuo a la meva. Ara serà un amic d’entraments i
que te grans condicions, qui es posa a la meva alçada i decideix anar
amb mi. Aviat se’n adona que te que volar sol si vol que la prova que
s’ha pres com a entrenament també fins a Matadepera, vol que li serveixi
per una altre que farà aviat; "Cavalls del Vent", que és on ara poso
els ulls per l’any vinent. Recordo amb carinyo que estava disposat a
deixar-me una llanterna comprada comprada recent: una llanterna que
il·lumina un munt: increïble com il·llumina i que me la vulgui deixar:
quins amics !.
Entrada la nit, ja corro molt menys i prop de Sant Llorenç Savall noto
molèsties importants a l’esquena, típiques de sempre que faig proves per
muntanya d’aquesta durada. Aquestes molèsties cada vegada son més
evidents i em limiten, però arribo al bonic poble on puc saludar a dues
persones que fan marxes d’aquest tipus amb una gran solvència, l’Alfred
Miralles i José Luis Fracco.
Em sorpren que quan demanes que et posin beguda isotònica a la botella
em diuen "ens han dit que només el que cap a un got": bé ells sabran.
Un altre detall em passa pel cap. Davant la complica-desa de lligar la
tornada, com més triguin en passar-me amics que tenen solucionat aquest
tema, més fàcil que m’hi pugui afegir. Pensava: m’ha de passar, en
Vinyeta, en Garcia, en Serra… que son els meus possibles. Bé en
Vinyeta ja m’havia passat i li dic que no m’esperi; i no em fa cas.
Acabarà esperant-me tres hores. Això no te preu.
Ara bé el meu estimat macís de Sant Llorenç, que si et queda un bri
d’energia, aquí la deixes. M’aparto sovint per deixar passar marxadors
més lleugers i d’aquí fins el "Camí Moliner", característic pel mig
donut que ens espera i altres begudes i menjar sòlid.
A la part propera a Vacarisses se’m posa a la meva alçada en Joan
Llopart, que em diu que porta vint-i-cinc edicions, amb la
característica de que ell si que abans de la sortida ha pujat el
Matagalls, que és com es feia abans.
A Vacarisses arribo bastant tocat de tot arreu, i encara que hi ha un
lloc fantàstic per deixar-se anar, no aconsegueixo fer ni un pas
corrent. Camino com puc, i torno a treure la meva bossa d’escombraries
que hores d’ara li dono al costat dels pals, molt bona nota, que tot i
que fa estona que no en parlo, faig servir de forma continuada i als que
tinc que agrair que m’hagi anat força bé.
Un parèntesi: Ara m’entre
escric llegeixo al facebook a en Xeix que em diu que vaig sortir massa
fort i a la meva resposta de que soc un novell, em diu que tinc que
fer-ne unes quantes més per aprendre’n, al que responc amb agraïment tot
dient que tinc els dits índex als timpans: clar en clau de broma
sempre.
En Josep Garcia, també estava esperant-me, que tenia el vehicle a Monistrol: vol dir que tenia la tornada molt bé avui.
Bé la darrera part, la pujada agònica a Montserrat, on m’esperava l’amic
Jordi Vinyeta i amb la seva muller, pacientment i als que tinc que
agrair la paciència i felicito a tothom que la ha pogut finalitzar. A
aquell que s’ha quedat pel camí, que hi hauran altres ocasions i que
només és una prova esportiva, i prou.
De nou quan acabes una satisfacció immensa que tots tenim dins molt
interioritzada i que no es pot descriure de cap manera. Tan sols que és
una experiència única, sigui les vegades que siguin les que hagis fet
aquesta travessa.
Si t’has llegit to això, si que te mèrit. Ara ets tu que has de fer la Matagalls i explicar-m’ho, no ?
Pensa en embolicar-te els
peus amb esparadrap, anar als vint duros a comprar un impermeable i
sobretot: "Els Pals de la Matagalls".
Si voleu veure la classificació;
http://egara.webs.com/CLAS_MATAGALLS_2010.htm
i si voleu piular
http://twitter.com/pepmoliner
Comentaris tancats a “Els Pals de la Matagalls”
