març 13 2014


Jo sóc “LA CUA”

Filed under General

Fer un petit homenatge a cadascú dels que està fent possible aquest projecte està resultant emocionant. Quan llegim el que ens dediqueu, tenim la sensació de què aquesta trobada és molt més profunda què una simple manera d’entrenar-se.
Llegint cada setmana als “Mossenaires d’honor” s’aprèn a ser persona, a ser amic, a gaudir d’un plaer especial: el de tenir l’oportunitat de compartir amb gent que fa poc no sabies ni que existien, un munt de sensacions i vivències comuns, i tan sols amb l’excusa de trobar-nos una estona tots els dissabtes i llavors deixar-ne constància a la xarxa d’una manera oberta per què la resta de persones interessades ens coneguin.

Llegir prèviament l’escrit de José Miguel i què ens dedica, ens fa decidir per un títol molt adient i què és l’essència del nostre grup d’entrenament. Anar a buscar i esperar a la “CUA”. I ens diu a tots: sóc “LA CUA”, com podreu llegir en un escrit emocionant i profund.

Es decideix anar fins als límits de Terrassa per camps magnífics, com veureu en les diferents fotografies, què a més ens enduem cap a casa com a record d’un dia irrepetible al costat de gent, que a còpia de trobar-te-la cada setmana, es converteixen amb amics. Gràcies per tot i fins dissabte, que tornarem a muntar una història especial entorn l’esport, la natura, la fotografia i les vivències d’aquesta hora en la qual farem 10 quilòmetres plegats.

Jo sóc “LA CUA” diu en el seu escrit en Jose Miguel i nosaltres estem súper contents de tenir una cua com aquesta. Y Víctor, Susanna i Joaquin faciliten el reagrupament dels Mossenaires.

Marc incomparable i primers rajos solars

Punt d’espera amb en Miguel i Sergi

Carles López, un mossenaire dels més antics i fidels a la cita

La Mercè i en Jordi arriben al punt de trobada. A la Mercè li agrada córrer tot escoltant els seus àudios digitals.

Ignacio, Josep i David en primer terme, i començant de nou un entrenament històric

Albert i Natàlia, cada dia més ràpids i l’endemà també tenien cursa

Maria, Ricard, Marta, Oscar, José Luis, David: un luxe cada setmana al vostre costat

Sandra, Ricard, Joaquin, Alberto. Natàlia fent equilibris buscant ajut i Joan Forte que s’ho mira

Pasqual i Diego

En Víctor a encapçalat el llarg progressiu i ara se’n va a la “cua”, que és prou lluny

Com també fa en Toni i els nous mossenaires

I en Josep Mª Antentes flotant en ple progressiu i de prop en Pere

Conjunt d’images d’amics als l’entorns que caracteritza els voltants de Torre Mossèn Homs, ara més enllà de Can Bon Vilar

“Fes-me una bona foto al costat d’en Josep Mª i fes un bon comentari”, deia la Mercè.

Mercè; es nota què saps el què vols i que segur que te’n surts en tot el que et proposes, com quan vas anar a Behovia sense por. Pel que et coneixem ets candidata a ser “Mossenaire d’honor”, i tens al costat dos veterans, Toni Arranz i l’Antentes, dels que segur podem aprendre molt. L’Antentes és tot coneixement i no se li acaben les anècdotes. Deia que anava a una conferència on el presentaven com “Vice-Rector de no se on” i els amics encara riuen (no per què no s’ho mereixi).
Es Vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme, encara que el càrrec que més ens agrada és què és “MOSSENAIRE”

Doncs ja ho sabeu: Plans de ca n’Ustrell. Mas Canals i la Casa Ortuño. Qui ho hagués dit !!

Si, si, si. Esperem a la “CUA”, encara que el bon mossenaire la te que anar a buscar.

d’acord, gràcies per avisar: mirarem de no trepitjar-lo

Moment “Mossenaire” a la “CUA” i els mossenaires que ens venen a buscar.

Lluis encara assimilant aquesta manera d’entrenar en una pausa, després d’un canvi

La foto de familia no hi pot faltar i destaquem de nou gent nouvinguda i agraïment a tots per fer gran el projecte.
La primera hi ha en Jordi i a la segona en Pep, ahh !! i més gent

de postal, quan sortim des de la font de l’Argelaguet

Josep Mirabet, tota una institució al Vallès i gran coneixedor de la muntanya què veieu allà baix, el Pedraforca em sembla que es diu o algo per l’estil 😉 .

Dues grans campiones, la Sandra de Puigreig i ara Egarenca amb un fill maquíssim, l’Oriol al costat de la gran Carme Ballesteros.

Fernando del Corral, un amic maratonià en continua progressió i molt volgut per tothom i què li desitgem
sort a la marató què té a tocar

Xavier i Jordi, a l’entorn fantàstic

Jose Luis, Oscar, Maria, Meritxell i David

Pare i fill, com dues gotes d’aigua. Els Martin

Els amics d’en Pasqual, de vermell i que surten junts a caminar des de Can Llong de Sabadell i que ens
trobem fa una bona colla d’anys i als que des d’aquí saludem efusivament.

En Jordi avui al costat del nostre mossenaire i qui ens ha ajudat amb les fotografies

Hem volgut tenir un record del dia que en Jose Miguel Sampietro esdevé “Mossenaire d’honor”

Gràcies!

En Jose Miguel fa poc ni tan sols ens coneixíem i en pocs mesos, el seu cunyat i vell amic meu Sebastian, la seva muller, l’Inma i ell mateix, ja formem part d’aquesta segona família atlètica que hem anat formant de mica en mica. Personalment sempre pateixo molt quan veig a “patir” els que venen més endarrerits. Avui li deia de fer un xic de drecera per un lloc, i m’ha dit “nooooo” jo vull fer el recorregut llarg. I ben feliç de què ens faci els honors avui i molt contents de comptar amb la seva nova amistat. Per molts anys!!



Hola mossenaires, avui us explicaré una mica de la meva curta experiència en el món del running. He de dir que poder compartir entrenaments els dissabtes a Mossèn Homs amb gent, amb molta gent, que té un nivell que jo, ni en el millor dels meus somnis, podria aconseguir mai, doncs, no té preu. És més, si m’ho haguessin dit fa 4 anys els hi hauria dit, no que fós una cosa inversemblant, no…, és que directament era pura ciència ficció.

D’altra banda, també s’ha de dir que si la qualitat atlètica és alta, si bé hi ha de tot, com no podria ser d’altra manera, la qualitat humana dels mossenaires encara és més gran, cosa que fa que el projecte que va iniciar el Pep fa una pila d’anys, no hagi parat de créixer. Aquí, des del primer dia que arribes ets sent tractat i rebut com si fossis el més veterà de tots.

Bé, “como me enrollo, eh?”, us diré que el meu nom és José Miguel Sampietro Mata, i sí, sóc aquest que veniu sempre molt amablement a buscar-me quan acabeu els progressius, sóc “LA CUA”.

A la cua s’hi està bé, no penseu, no; a més, els dies que som força gent, cosa que passa molt sovint, la imatge de “la grand boucle”, “la serpiente multicolor”, fa patxoca de veritat. Ara, com haureu pogut compovar també, quan arribo, no és que vagi molt sobrat, les coses com siguin.

No voldria deixar passar l’ocasió que em dóna el Pep, d’enviar una forta abraçada al Ramón, company de fatigues de la cua, que fa dies que no podem gaudir de la seva companyia per un problema de salut d’un familiar: Ramón, aunque ya lo sabes, te mandamos toda la fuerza de los mossenaires, y que pronto puedas calzarte las zapatillas.

Tornant a la meva persona, he de dir que a mi m’han agradat sempre els esports, però dès del sofà de casa. I en el que es refereix a l’atletisme, els primers records són de la tele: olimpíades de Múnich’72, el gran Lasse Viren doble campió de 5,000 i 10,000 metres, amb el Mariano Haro 4rt, també als 10,000.

Al col·legi vaig practicar el bàsquet, esport del qual vaig quedar enamorat de per vida, però jo era un nano que el dia que tocava gimnàstica mirava per la finestra de casa per veure si plouria…

Anys més tard, ja casat amb la meva dona, la Inma, la mossenaire d’honor de fa dues setmanes per si hi ha algun despistat, vaig encetar una nova faceta dins l’atletisme: acompanyàvem al meu cunyat, el Sebas, a les diferents curses o competicions que feia, cosa que m’agradava molt i que em va permetre conèixer a alguns dels seus companys, com el “Mosqui” i el Maqueda (tothom dret), entre d’altres. Per no faltar a la veritat, s’ha de dir que a la cursa que ens vam estrenar com a fans seus, que va ser un campionat de Catalunya de cross a Caldes de Montbui, va el Sebas i es retira… Però també vam ser testimonis de dies de glòria, com a la Mitja de Sitges.

I arribem a desembre del 2010, on es produeix un fet que marcarà l’inici de la meva “història atlètica”. Un company de la feina va tenir un gravíssim problema del cor, i llavors van llençar la idea que una forma de solidaritzar-nos amb ell i la seva família ( la seva dona també és companya de la feina) era córrer la Mitja de Terrassa o la Santi Centelles. Ho vaig comentar amb la Inma i vam decidir, junt amb el meu cunyat, que primer provéssim les forces per veure si podia aguantar-ho.
I sabeu on vam anar a provar-ho? Doncs sí, ho heu encertat, vam venir a Mossèn Homs, i vaig veure que, tot i que amb un temps infame, però que ho podia fer, que aguantava.

Vaig debutar a la Santi Centelles del 2011 i… “hasta hoy”. El meu “palmarés” és semblant al de la meva dona, exceptuant la Marató de BCN evidentment, però amb una mica més de temps.

Jo dono molta importància al fet de poder compartir entrenaments amb gent com la Carme Ballesteros o l’Anna Cos (continuem drets eh!), tot i que sóc el primer en saber que “compartir” és una forma de parlar, perquè jo estic a anys llum, però també és la demostració de què cadascú al seu nivell és important: tots posem el nostre granet de sorra en fer més gran el projecte.

No voldria acabar sense referir-me a dues persones:

Una és el meu cunyat, el Sebas.
Si no fos per ell, ara no estaríeu llegint aquestes línies. Ell els cap de setmana surt amb nosaltres a “pasear”, tot i que jo arribi “más p’allá que p’acá”. Primer ho feia amb el meu fill gran, després es va afegir la dona i després jo…(”en qué estaría pensando, con lo a gusto que me quedaba en casita”). Mi reconocimiento y gratitud, que aunque ya lo sabe, nunca está de más el hacerlo extensivo.

L’altra persona és el Pep Moliner, alma mater d’aquest projecte i màxim responsable del seu èxit. Ja sabem que tots tenim la nostra part de culpa de què això funcioni tant i tan bé, però crec que el Pep és el “nudo gordiano”, es a dir, sense ell aquest projecte no seria el mateix. Podria ser molt bó, sense cap mena de dubte, però no seria el mateix.

Si us animeu, ens veiem a quarts de set del matí per Vallparadís els dimecres i divendres, i segur, els dissabtes 8 a,m, a Mossèn Homs, ja sabeu…, sóc el de la cua, el meu hàbitat natural.

Una forta abraçada a tothom.

Miguel

 

http://josepmoliner.com/fupar_netejaParquings2014B.gif

http://lh6.googleusercontent.com/-CnW4uqSqJ-U/UZ3ftgMCQOI/AAAAAAAAAkU/LEPvpT0bbNU/runparadis3.gif

Comentaris tancats a Jo sóc “LA CUA”




Comments are closed at this time.