maig 03 2010
Marató Madrid: patint, patam…
La millor experiència i el zenit de la cursa de moltes persones és la
marató. Una prova exigent que cadascú ens la prenem de manera diferent i
que a molts ens te enganxat al món del córrer.Anar a fer-ho a Madrid,
una de les ciutats que tan m’agraden de les que conec, i que em
desperten records per haver-hi molts diumenges mentre feia el servei
militar.Vam sortir força d’hora per tenir temps per tot i vam fer un
viatge sense cap incident, amb parades per esmorzar i gràcies a al gps
sense cap pèrdua ens va portar a la porta d’un aparthotel que recomano
quan es va en família. Un cop deixats els estris, i tenint en compte que
les distàncies a Madrid son molt grans i sempre amb l’ajut de la
mateixa tecnologia, anem al pavelló de la Pipa. També ho trobem fàcil i
quan veiem una enorme cua de gent que ens feia endevinar que aviat hi
seriem. Busquem el pitrall, ens informem de tot el que cal i recollits
els tickets a fer cua per menjar un plat de macarrons bastant bons, amb
tota la beguda que es volgués i amb iogurts, fruita, pa que ens van
deixar amb el tema cobert.Decidim anar a programar l’endemà, observar la
zona i aparquem el cotxe prop de l’arribada al Parque del Retiro. Fem
una observació en profunditat per retrobar-nos en un lloc determinat.
Sortim del Parc i per una d’aquelles casualitats passegem pel mig del
carrer d’Alcalà, que estava tallat al tràfic rodat per una manifestació a
favor de les investigacions del règim anterior que porten coneguts
jutges ara en entredit.A la porta del Sol ens retratem i anem xino xano
cap a la Gran Via i d’aquí una bona caminada per conèixer les
transformacions de la ciutat. De fet, recordo perfectament tot, per les
vegades que ja hi he estat.Busquem un lloc per sopar, a Pans and Company
i cap a dormir. A l’endemà, amb molts nervis, em dirigeixo una vegada
posat tot a punt cap a la sortida. Fa gràcia que per fer el darrer
riuet, fas cua. He de dir que sempre penses en aquest darrer detall,
abans la marató que saps que durarà com a mínim tres hores. Imagina’t si
em vaig deshidratar que si eren un quart de nou, fins a quarts de cinc
no hi tornava.De fa poc que conec un senyor, Andreu Arias, que sabia que
hi era i resulta que mentre esperem, tinc la sort de compartir una bona
estona tot xerrant amb ell i amb un home que no coneixia de res i ens
explicava un munt de coses, com si ens conegués. Li expresso la meva
intenció d’anar de tres quinze a tres trenta i ell em diu que rondarà el
tres trenta.Bé, ja posat en cursa, veig que la marató comença en
continua pujada fina, però que es nota i tot i anar a un ritme que em
costava, no pensava el que tenia de venir. La marató de Madrid es
converteix en un trenca-cames continuo i voltant el quilòmetre divuit
notava que estava a punt de la gran punxada. Passo la mitja marató, més o
menys com a València, però anava fatal i començo a davallar en el ritme
i tot i l’emoció que representa que els Madrilenys aplaudeixen a rabiar
i et fan sentir el rei del mambo, a la casa de Campo, sobre el
vint-i-cinc, vaig mort i les pujades fortes m’acaben de rematar. Ara
l’objectiu únic era creuar la meta, i les ganes d’arribar son immenses.
No pares de pujar i baixar i a voltes anava més lent que caminant. Vaig
veient gent que s’atura i camina. Un home més aviat gran, anava d’una
banda a una altre i em fa patir veure’l. Més endavant veig un corredor a
terra amb assistència. Sento ambulàncies. Passen els quilòmetres i una
altre. Estic acollonit, de si és assenyat voler acabar-la i vaig a un
dels ritmes més lents que em conec. Arribant al quaranta, ja festejo el
Parque del Retiro i el recent amic Andreu em passa, volent portar-me i
decideixo animar-me i intentar no fer-li massa nosa. Crec que si li faig
nosa, però ell no em vol deixar. El ritme per mi era atlèticament
mortal. Se’m fa eterna la darrera baixada, però hi ha tanta gent i em fa
il·lusió entrar amb l’Andreu que sense coneixe’l ja em cau bé. Passo
meta i vaig grogui i marejat.Al guarda-roba que estava al final hi tenia
una suadora, que per no caminar, la dono per perduda i marxo en
direcció al punt de trobada amb la Marisol, Oriol i Anna que allà
estaven. Anem de dos-cents metres, en dos-cents i m’estirava per l’herba
i pràcticament no m’aguanto. Duien Gatorade que em bec a petits glops i
fins el cotxe i sense ni tan sols treurem la roba, donat que quan
t’apropes al cotxe apareixen nous cotxes que desitgen ocupar la plaça i
em sap greu, marxem cap a Alcalà d’Henares: lloc que em porta molts
records de quan vaig fer la mili i que conec, almenys el centre, i que
em fai il·lusió tornar a trepitjar. Per les seves porxades busquem un
lloc on fer un mos, i com així va ésser fem uns bons ibèrics, tosta i
una bona cerveseta.Ja recuperat i feliç, anem per la porxada a pair una
mica i entrem a la casa natal del novel·lista Cervantes, que ens fa
molta gràcia. Ha estat ben restaurada i t’apropa als estris i habitacle
de l’època.El viatge de tornada: fantàstic. Sense cap contratemps, amb
paradeta per sopar a Bujaraloz i rient en família. Estic molt content
d’haver pogut optar a fer una prova d’aquestes característiques i avui,
passats uns dies i tot i haver fet un temps discret, 3h39, feliç i
culminant la meva vintena de participacions. Ja em poso al cap tornar
amb els amics a entrenar, que encara no ho he fet, per continuar
passant-m’ho pipa amb aquest meravellós esport.Gràcies per ser tant
pacient i haver-te llegit aquesta crònica i espero que et serveixi per
animar-te a fer coses: si tu vols pots.
Sempre
que viatgem amb els nens fem la broma de "mira el toro", i com que n’hi
han per tot el camí. Diem, a "la tornada anem en toro que va més
depresa"Personalment la silueta m’agrada: no pas el que significa ni la
tradició. Esperem que amb el temps la festa nacional canvii.
L’Oriol parlant amb el telèfon amb l’Elisabet i Marisol i Anna posant per la posteritat.
Sense comentaris. Les ulleres tenen vint anys, però encara van bé
Bé,
després d’aquesta dosi de monument nacional, tornem a la carretera per
completar el nostre viatge, que en tot moment va ser agradable.
L’esmorzar el vam fer en un poble que es deia La Muela, apartant-nos de
l’autovia, i que va estar prou bé en un forn i on, a més, vam veure que
hi ha gent que viu en llocs molt tranquils. El que no entenc en que es
basa l’economia d’aquests. Però ens va agradar molt
Una
bona cua pel menjar que posa l’organització a un pavelló, molt ben
muntat per l’ocasió. Un cop ets dintre, molt lloc on dinar.
El calor feia preveure que a l’endemà si es repetia seria dura la marató, com així la vaig trobar
Havent dinat tot es veu d’una altre manera
Diuen que d’il·lusió també es viu i aquest cotxe en fa molta.
Aquest
entorn em desperta vells records de joventut. A més, hi he estat un
munt de vegades i tot segueix igual. Molta gent estava gaudint del dia
radiant.
Just
al Parque del Retiro tenia prevista l’arribada de la marató i molts
madrilenys hi tenen el seu lloc de repòs dominical. També molts
corredors com nosaltres l’utilitzen per entrenar. Un lloc interessant.
La famosa porta d’Alcalà. Si els monuments podessin parlar, quantes coses ens dirien.
Com que hi havia organitzada una manifestació, els carrers eren lliure de vehicles, cosa inusual.
La
porta del Sol. Quilòmetre zero de moltes carreteres nacionals i lloc
molt estimat per la població. També és un al seu pas els maratonians a
l’endemà ens emocionarem.
L’Ajuntament de Madrid
Aquí ja era e l dia de la marató, i estava la Marisol endegant el gps que la tenia que dur a lloc.
I
que es van trobar, un maratonià deshidratat i fet caldo que cada
dos-cents metres es tombava a la gespa. Com vaig somiar aquest moment
mentre corria
Ja una mica millor, dos-cents metres més enllà.
És com la nostre Collserola, en aquest cas Torre España
La
pela és la pela, però no. Les coses no van bé i hi ha crisi. Estava
tancada i barrada. El que destacaria és la quantitat de bandera que hi
ha per tot arreu. Cap senyera, per cert.
Fotografies
preses des d’el cotxe per l’Anna. Pels nens, i com hem anat per tota
España, han vist que a molts llocs es ven que això és molt nostre. Jo
vaig firmar per la ILP al parlament per què es revisi i ho he seguit pel
canal parlament. És una festa que, pel meu gust, hauria de passar a la
història. Però em va agrada el debat que va haver-hi amb quinze entesos
per cada banda i ara està pendent. A molt llocs en viuen, i aquí una
mostra.
Destrossat, fent els darrers metres al costat de l’Andreu Arias.
Si
toques aquí pots veure els darrers metres agònics.Bé, espero que t’hagi
agradat i t’animis a fer d’aquest esport i concretament de la marató un
objectiu almenys un cop a la vida. Jo en porto vint i, tot i que es
pateix molt, llavors et sents àmpliament recompensat.
Comentaris tancats a Marató Madrid: patint, patam…
