març 31 2010
Podi a la Mitja de la Calçotada
El primer podi en una mitja marató per mi és el meu fet noticiable.
No m’havia passat mai. M’he enfilat a podis en ultradistàncies, a curses
de barri i per algun poble, que m’estimo molt. De fet a tot arreu m’ha
fet molta il·lusió. Molts son els candidats, pocs els triats. Una mitja i
amb el meu nivell tan modest, optar a un premi destacat: la primera
vegada.
Fruit de la casualitat, donat que en un primer moment i com em feia
mandra anar a entrenar sol, volia fer una mitja. La de Montornés, la més
propera, estava feia setmanes amb el rètol de tancades les
inscripcions.
A Valls no hi havia corregut mai, o almenys això pensava. El que si
havia fet fa uns anys és el cros que es fa a aquesta bonica localitat.
Em posa content quan hi puc anar amb la família. El pla, és arribar
d’hora recollir el pitral i buscar el centre, un lloc on esmorzin bé i
que passegin per conèixer l’entorn. El tema ens funciona, i quan queda
poca estona faig els darrers preparatius, acuradament: em poso el més bé
que sé el pitral, s’ha de dir que sempre tort, menjo un parell de peces
de fruita i m’hidrato convenientment. Com sempre, alguna cosa m’he
deixat: el gps i el meu crono no van els botons. La Marisol em deixa el
seu, ja que jo sense rellotge estic perdut.
Revisc els nervis previs, sacsejo la gruixuda musculatura, miro al meu
entorn on no conec pràcticament a ningú. Bé, de vista si. No massa mal
situat, aviat puc córrer degust, però en pujada. De bon començament de
cara amunt, no ho veig clar. Ves per on, passo el quilòmetre dos per
sota de deu segons dels vuit minuts. Això vol dir que he anat a tres
cinquanta-cinc i ara es planeja i es fan micro grups, on enlloc hi estàs
massa estona. Així, que el millor aliat és el rellotge de la Marisol de
números grossos i agraïts. Per què agraits ? estic anant a quatre i
molt de gust. Del sis al set una pujada de pebrots, o de calçots ves a
saber. Arribat d’alt, ofegat i torna a costar a agafar ritme i fins el
deu que passo en poc més de quaranta minuts. Oh, quin plaer, oh, quina
emoció. El nen corre com quan era jove. “No siguis burro, i no et
distreguis”, em dic a mi mateix. No es pot anar amb ningú, tothom va a
la seva, i quan t’apropes a algú sembla que facis nosa. El millor, el
crono. Negre, petitot, deixat i que em va donant bones notícies.
Bé, no em passa gaire gent i si ho fan, tan se me’n dona. Jo a la meva
que l’objectiu és mantenir i de cara al final arribar amb bones
sensacions. Així, amb algun trenca-cames de puja i baixa, que no deixa
anar a ritme, però que mira: que hi farem.
Entro al quilòmetre vint, em passa un noi i tot seguit veig un que te
pinta de tenir al voltant de la meva edat: ell també em mira, i fa un
reüll. Dubto uns moments: “Va fàcil i està augmentant” “oblida’t”. Però
tot d’una, un ressort cerebral de la part tonta, en fa dir:
“apropa-t’hi, a veure que passa”. A coi, augmenta el ritme. Jo també, i
quan veig l’arc de la meta, canvio el meu pas curt de sempre, pel llarg
de les meves cames i amb intenció de donar-ho tot i faig els darrers
tres-cents metres a ritme interessant. Passada la meta em giro per
donar-li la mà a l’improvisat rival, que segur que hores d’ara, menys
guapo deu pensar de mi de tot.
Tot aquest relat, per dir que passada una estona, quan prèviament hem
anat a buscar un pollastre a l’ast i per curiositat mirem la
classificació: tercer de la M5. Ooooostresss !!
Ens esperem al repartiment de premis i penso; no et cridaran i si: sento
el meu nom, pujo emocionat i em donen un trofeu amb un motiu
identificatiu xul·lissim: un calçot. Ah !, no he anat mai a una
calçotada encara, però em fa una il·lusió com no us podeu imaginar.
Enfilat allà dalt, sento un nom conegut. En Ramon Gabara, que conec de
fa tres anys des de que anem a la cursa de Sant Climent, que tan
directament organitza i em diu unes paraules que toquen el cor a
qualsevol: “Un honor de compartir el podi amb tu”, li enganxo la cintura
i vet a quí que tota la història.
Agraït que t’hagis empassat aquest rotlle d’un corredoret modestot, però
que s’ho passa teta i només en 1h26′01″
Només per aquest calçot, ja valia la pena
Una bona fleca, per un bon esmorzar
A aquesta hora els Vallencs estan amagats a casa seva. Ni una ànima
Els egarencs hi entenem de castells, però a Valls hi han les colles dels
Xiquets de Valls, la vella i la jove. Aquest monument és magnífic.
L’hora de la veritat i fora les neures.
Clar que si, al poble se l’ha de consultar per saber el que pensa, o és
el que món sempre ha estat com el coneixem ara ?
Quina foto més horrible, però és el que hi ha
El sol i la bona temperatura, present en tot moment.
Trofeu representatiu i amb imaginació.
Esperant que el nen s’enfili al tercer graó
El Nuck, no sap que espera. Però un més de la família.
Eiii, espero no acostumar-me, tot i que forta emoció
Pujo o no ?
Que ve es veu des d’aquí el paisatge 
Ja hi som tots i quina alegria: en Ramon Gabara
Ramon, que no hi cabem i el 1 és teu.
Una imatge pel record
Ramon Gabara; una persona que val molt i em qui tinc el gust de
compartir el plaer per aquest esport. “L’Honor és meu”.
Gràcies per haver arribat fins aquí. El lector ha fet un esforç que
li reconec. Ara, la setmana que ve passa’t per aquí.
Comentaris tancats a Podi a la Mitja de la Calçotada
